divendres, 23 de juny de 2017

Benèvol i humil de cor (Sagrat Cor de Jesús 2017)

"Jo sóc benèvol i humil de cor" diu Jesús en l'evangeli de Mateu, expressant el seu batec interior més íntim i posant de relleu el seu tarannà. Però la frase també connecta amb el batec més íntim del seu poble, Israel. No és casualitat que l'evangeli utilitzi el mateix llenguatge que el profeta Sofonies quan menciona "un poble humil i pobre que cercarà refugi en el nom del Senyor". Es tracta de la categoria teològica dels "Pobres de Iahvè", els anabim, aquells que malgrat les pobreses de tota mena i les adversitats de tota mena es mantindran fidels a Déu. 

Jesús s'arrenglerà teològicament i existencial-ment amb aquest col·lectiu sofert i perseverant de creients que no pinten res i no destaquen en res. Amb ells no cal gastar energies fent-se veure o aparentant. Amb ells i amb Jesús al bell mig, trobarem el repòs que tant desitja el nostre cor.

dijous, 22 de juny de 2017

El Parenostre arameu (Dijous 11)

El Parenostre en arameu que Jesús recitaria als deixebles no ens ha arribat, però la versió grega del Nou Testament mostra afinitats -i àdhuc influències- amb l’antiquíssima pregària jueva del Qaddish que consisteix en magnificar i santificar el nom de Déu. Una de les versions més antigues que es conserven diu així:

Exaltat i santificat sigui el seu gran Nom
en el món creat segons la seva voluntat.
Que Ell estableixi el seu regne
durant la nostra vida i durant els nostres dies,
i durant la vida de tota la casa d’Israel,
ràpidament i pròximament.

El Qaddish seria probablement una oració devocional personal en temps de Jesús i que posteriorment s'incorporava en la litúrgia sinagogal. Semblantment podem dir del Parenostre de Jesús, ensenyat com un model de pregària personal segons Mateu, o com una pregària identificadora dels deixebles de Jesús segons Lluc. La tradició cristiana l'ha convertit en la pregària col·lectiva per excel·lència però sense oblidar el seu ús personal que ens soluciona tantes vegades la nostra pregària quan no sabem que dir i el Parenostre ens ve com anell al dit.

dimecres, 21 de juny de 2017

Qui se n'assabentarà? (Dimecres 11)

L'evangeli que hem escoltat era el mateix que es proclamava el Dimecres de Cendra, iniciant el temps litúrgic quaresmal que enllaçava amb la cinquantena pasqual. Tot plegat concedia al fragment un plus de vibració que ara no tenim.

Serà que avui comencem oficialment l'estiu i la inspiració també es relaxa una mica, no obstant compartim aquest interrogant que deixem sense resposta: quan es parla ajudar al necessitat en secret, de pregar d'amagat i de fer dejuni dissimuladament, se'ns està dient de no publicar-ho en el nostre bloc o la nostra web, de no explicar-ho en cap correu electrònic, de no penjar fotos a facebook, de no fer cap piulada a twitter, ni d'enviar cap whatsapp? Aleshores, qui se n'assabentarà?

dimarts, 20 de juny de 2017

Perfectes? (Dimarts 11)

"Sigueu bons del tot com ho és el vostre Pare celestial" és una de les sentències que Jesús va desgranant en l'evangeli de Mateu després de les Benaurances. Jesús apuja el llistó col·lectiu predicant intencionadament una doctrina de màxims, en aquest cas convidant-nos a ser perfectes ―així ho diu el text grec― com el Pare celestial. 

Essent literalistes, és impossible ser perfectes o bons del tot, i més com el Pare del cel. Essent creients, sabem que tampoc és possible; però Jesucrist sacseja les mil excuses que posem a la nostra imperfecció i ens proposa un camí evangèlic de creixement constant. Jesucrist segueix sacsejant-nos quan anem enrere enlloc d'anar endavant, quan se'ns pugen els fums o ens aburgesem pensant haver assolit nivells acceptables de perfecció. Jesucrist no pararà de sacsejar-nos fins al darrer moment, quan riurem plegats del ridícul que haurem fet tantes vegades pensant-nos que som prou bons, o si més no, més bons que els altres.

dilluns, 19 de juny de 2017

Sóm realment capaços? (Dilluns 11)

 
"No et desentenguis de qui et vol manllevar" proclamava el final del fragment de l'evangeli. Unes frases abans també recalcava: "No us hi torneu contra els qui us fan mal". 

Ens preguntem posant-nos la mà al cor: és possible fer això? Potser si tenim un bon dia, o qui ens ho fa ens cau bé, aleshores serem capaços de fer-ho; però com a tarannà? 

Ens consolem i ens animem des de la fe amb el verset que introduïa l'evangeli: "La vostra promesa fa llum als meus passos, és la claror que m'il·lumina el camí".

diumenge, 18 de juny de 2017

Corpus Christi 2017

Fa un parell de dies un frare explicava que les monges on ha celebrat diàriament l'eucaristia durant 20 anys li han comunicat que el seu servei s'acabarà en breu: han quedat dues germanes i la congregació pensa tancar aquesta presència. Corpus Christi.

Fa pocs dies un mossèn rural compartia que en breu potser li assignin dos pobles més als quatre que ja assisteix; l'actual rector està ja molt malalt i no pot tenir-ne cura. Corpus Christi.

No són poques les comunitats religioses contemplatives femenines que han de fer mans i mànigues per aconseguir un prevere que els celebri l'eucaristia diàriament. Corpus Christi.

No són pocs els fidels d'entorns rurals que només tenen missa dominical en el seu poble cada quinze dies o cada mes. Els altres diumenges, si poden, han de desplaçar-se als pobles del voltant. Corpus Christi.

És cert que podríem ressenyar realitats eucarístiques més estimulants i espectaculars, i més avui que celebrem la solemnitat del Corpus; però mencionem aquesta cara més amagada per subratllar que aquest Corpus Christi quotidià i discret, perseverant i esforçat, àdhuc sofert, és el que dóna valor i sentit a la solemnitat d'avui, venerant i exhibint Jesús sagramentat a dins i a fora de les esglésies.

Amén de les sensibilitats personals i els tarannàs de les comunitats cristianes que determinen la manera de celebrar la festa del Corpus, la diada d'avui convida preveres i laics d'entorns rurals (eucarísticament poc assistits) a valorar els esforços que fan;  als preveres i fidels urbans (que gaudim d'excés d'oferta eucarística) a agrair les comoditats que tenim. Uns i altres no hem de perdre de vista la promesa "del viurà per sempre" que Jesús proclama en l'evangeli als qui facin comunió amb el seu cos i la seva sang.

La festa d'avui gairebé clou la temporada de celebrar Primeres Comunions que a tots ens afecta més directament o indirectament. Ambdues coses ens permeten constatar que el cos i la sang de Jesucrist que rebem de forma sagramentada en cada eucaristia és molt més que una tradició: és un estil de vida. Un estil de vida  que no només ens organitza el diumenge, sinó que marca la nostra manera de ser i de fer amb els altres. Un estil de vida que enfortim en cada celebració, i que esdevé una avantsala de la degustació dels bens eterns.

dijous, 15 de juny de 2017

A qui prediquem? (Dijous 10)

"Quan prediquem, no ens anunciem a nosaltres mateixos: anunciem que Jesucrist és el Senyor" deia sant Pau a la primera lectura. 

Però entre anunciar Jesucrist i anunciar-se un mateix hi ha un entremig, que és el que habitualment assumim els predicadors, que és anunciar formalment Jesucrist com el Senyor però veladament anunciem la nostra idiosincràsia, que plaurà a uns i desplaurà a altres. M'atreviria a dir que potser no sabem fer-ho d'una altra manera. 

La forma de dignificar aquesta barreja també la indica l'apòstol: "nosaltres som els vostres servidors per amor de Jesús". Considerar-nos servidors dels qui hem de predicar és la manera de purificar-nos dels nostres grans o petits egos que subtilment projectem en les nostres prèdiques.

diumenge, 11 de juny de 2017

Proximitat divina (Santíssima Trinitat 2017)

"La Trinitat vol estar amb nosaltres! I els tres alhora!" Amb aquesta nitidesa un frare veterà del convent resumia aquest migdia la festa litúrgica d'avui: la Santíssima Trinitat. De fet, aquest "voler estar amb nosaltres" de Déu, és un repte no gens fàcil d'acomplir, sobretot si ho comparem amb el nostre "voler estar amb els altres", perquè malgrat ho fem ple d'estimació i d'un compromís total, pot esdevenir angoixant o neutralitzador, reprimint o anul·lant l'altre.

"Voler estar amb l'altre" és un aprenentatge perpetu que ens purifica interiorment, perquè implica un estira i arronsa inacabable que ens ensenya a respectar l'altre sense allunyar-nos, a estimar sense aclaparar, a ser present sense intimidar, a esperar quan hi ha distanciament, a acollir quan hi ha retorn, a callar quan hi ha tensió.

Tot això i molt més ho fa de meravella aquest Déu u i tri que ens governa com a Pare, que se'ns revela com a Fill i que ens acompanya com a Esperit Sant. La primera lectura ens expressa aquest "voler estar amb nosaltres" de Déu a través de la seva gran misericòrdia: "Sóc el Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor".  ¿Quina por hem de tenir d'aquest Déu que es manifestà a Israel de manera tan comprensiva just després que el poble es construís i adorés un vedell d'or mentre Moisès encara era dalt la muntanya rebent les taules? Moisès reconeix la rebel·lia del poble però també reconeix la misericòrdia divina que tot ho perdona. Aquest és el Déu tant de l'Antic com del Nou Testament.

La segona lectura ens presenta el "voler estar amb nosaltres" de Déu en l'àmbit de la comunitat, on les relacions entre els seus membres han de possibilitar que "la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l'amor de Déu i el do de l'Esperit Sant" siguin enmig nostre. La comunitat és la gran mediadora que ens apropa o també ens allunya de Déu. D'aquí el gran compromís de saber irradiar aquesta presència, que és un do que se'ns regala. 

Per últim, l'evangeli de Joan ens presenta el "voler estar amb nosaltres" de Déu en forma de salvació gràcies a Jesucrist. Malgrat se'ns digui que els qui no creuen que Jesucrist és el fill de Déu han estat condemnats, això no contradiu que ell ha vingut a salvar el món. És tracta d'una acusació a aquells que en el segle I refusaven ostentosament Jesucrist. Aquesta acusació avui dia l'hem d'utilitzar amb molta prudència i sense oblidar que els designis divins són de salvació i no de condemnació. I si no ho entenem, deixem que Déu faci la feina. No el vulguem substituir, que ben segur que ho faríem malament.

dimecres, 7 de juny de 2017

DEIXAR-NOS SORPRENDRE PER DÉU

Dimecres, 7 de juny de 2017
Tb 3, 1-11.24-25/Sl 24/Mc 12, 18-27


Aneu ben errats... ha de ser una dura resposta a oïdes d’aquells saduceus que anaren a trobar Jesús per posar-lo a prova. Imagineu-vos, si no, que som un grup de teòlegs reputats i famosos i de cop i volta sentim que Jesús ens diu aquestes paraules: Plantegeu malament tota aquesta qüestió perquè desconeixeu el poder de Déu i el que diu l’Escriptura. I en canvi, crec que de tant en tant ens és necessari i molt sà escoltar aquestes o d’altres paraules semblants vingudes dels llavis de Jesús, que facin trontollar allò que donem per sabut, perquè penso que la nostra conversió (el nostre girar-nos vers Déu) ha de passar també per acceptar que sigui Ell mateix qui qüestioni, potser fins i tot de soca-rel, allò que creiem o pensem creure de Déu.


El que dèiem a nivell, si voleu, intel·lectual també pot ser bo que ens passi a nivell existencial. Tobit, que fins avui l’havíem vist que aguantava tot com un nou Job, esclata en plors i la desesperació el fa dir: Ara, Senyor, que es faci la vostra voluntat, i deixeu-me morir en pau, més m’estimo morir que no pas viure. Però Tobit també va ben errat... perquè Déu té altres plans (com per Sara). La voluntat de Déu no és que Tobit mori, és tota una altra cosa (caldrà que llegim la història completa a les nostres bíblies). Aquí també ens cal ser prudents en treure conclusions, però jo voldria pensar que, davant i dins les circumstàncies que poden aclaparar-nos, hi ha espai per aquesta altra resposta de Déu que pot ser totalment diferent de la que pensem, de la que podríem esperar donada la situació X per la qual ara passem. Certament, com a humans anhelem conèixer totes les respostes, volem veure clara una porta de sortida davant els nostres problemes... no és fàcil anar aprenent a posar humil confiança en aquest Déu que no sols té altres plans per a nosaltres... sinó també un plans que sabem són de vida, perquè és aquest el Déu de vius i no de morts de què ens parla Jesús. Ho hem de reconèixer: caldrà deixar-nos sorprendre per Déu SEMPRE.

diumenge, 28 de maig de 2017

Ascensió 2017

Amb la festa de l'Ascensió la Pasqua fa el seu espetec final que culminarà diumenge vinent amb la festa de la Pentecosta. És cert que cada diumenge de l'any celebrem que Jesús ha ressuscitat, fins i tot ho celebrem cada dia participant de l'eucaristia, però els 50 dies del temps litúrgic pasqual que commemoren la resurrecció de Jesús és un regal que hem d'assaborir com mereix, des de les lectures pròpies a l'altar més guarnit, des del ciri pasqual a l'aspersió de l'aigua, des de la benedicció solemne final a l'al·leluia de comiat. 

Celebrar que Jesús ha ressuscitat és reconèixer que després de la mort hi ha una altra vida, i això no és cap broma; i Jesucrist ho testimonià amb les aparicions als seus deixebles. Però la festa de l'Ascensió que celebrem avui hi afegeix un plus: Jesucrist fa un pas més i puja a les altures per seure a la dreta del Pare. Des d'allí ens indica amb tenacitat el camí segur cap al cel; des d'allí ens assegura una acollida misericordiosa. Què més li podem demanar?

És cert que parlar de coses celestials a gent com nosaltres que toquem tant de peus a terra i estem tan implicats en quefers terrenals, ens pot sonar a "música celestial". Però l'Ascensió de Jesús al cel ens serveix per reduir distàncies entre cel i terra, per omplir la nostra vida terrenal de celestialitat, que és el mateix que dir d'esperança i de confiança en un futur de plenitud garantit per Jesucrist.

Parlar de coses celestials no és restar bocabadats mirant el cel com els deixebles en la primera lectura, sinó fer cas del suggeriment dels dos homes vestits de blanc: viure la nostra vida sense perdre de vista l'horitzó d'un futur retrobament amb Jesucrist de forma plena i definitiva. Viure amb aquesta expectativa ens ha d'ajudar a lidiar la quotidianitat amb perseverança i fidelitat.

Parlar de coses celestials és no oblidar el que diu Jesús als deixebles abans de d'enlairar-se: "Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món". Es tracta de creure que ell hi és, misteriosament, àdhuc silenciosament, però que hi és. Això ens eixampla les perspectives de tantes coses: quan el fracàs ens ha ensorrat, quan els conflictes ens han vençut, quan les expectatives d'èxit s'han esvaït. Aleshores només queda mirar el cel i contemplar Jesucrist entronitzat, el triomfador dels fracassos, dels conflictes i de la mort. 

Jesucrist assegut a la dreta del Pare és amb nosaltres cada dia des del cel, però també present a la terra a través del Seu Esperit Sant. Això és el que celebrarem diumenge vinent.

diumenge, 21 de maig de 2017

Ni orfes ni desemparats (Pasqua 6)

"No us deixaré orfes, tornaré a venir", anuncia Jesús als seus deixebles en el context del darrer sopar. Avançant-se als esdeveniments els promet un Defensor, "perquè es quedi amb vosaltres per sempre". Presència i acompanyament són les proclames de Jesús prèvies a la seva mort i resurrecció. 

Presència i acompanyament són dues necessitats bàsiques pel nostre creixement físic, intel·lectual, moral i religiós. Si tenim al costat nostre qui constantment ens protegeix, ens acull, ens anima, ens ensenya, creixerem a tots els nivells. Quins són els nostres immensos agraïments quan ens ha succeït així! I quins són els nostres dolorosos laments quan no ha estat així, o quan ens hem allunyat volgudament d'aquesta presència i d'aquest acompanyament! Per això el sentiment d'orfandat és inevitable en la nostra vida: l'allunyament o la pèrdua dels avis, de familiars, dels pares, de la parella, del company de treball, del confessor, de l'amic fidel, de persones han estat referents ens fa sentir desvalguts, desemparats, insegurs, indefensos. 

Preveient aquest situació, amb la frase "tornaré a venir" Jesús anuncia la seva futura presència als deixebles. Malgrat restaran dramàticament orfes amb la seva mort, poc després romandran entusiasmadament joiosos contemplant-lo ressuscitat. Per això també els promet un Defensor, l'Esperit Sant que concretarà el seu acompanyament "per sempre". Nosaltres, l'Església que camina en la Història, i d'Orient a Occident som els receptors d'aquest Defensor promès per Jesús, perquè no ens sentim ni indefensos, ni insegurs, ni desprotegits en la nostra vivència i la nostra pràctica de la fe.

 Perquè l'Esperit Sant no és una energia que flueix pel cosmos i que els humans aprofitem si estem relaxats, concentrats, o en comunió amb la natura. L'Esperit Sant és accessible encara que estiguem malhumorats, deprimits o fins i tot plens de pecats. L'Esperit Sant és l'Esperit de Jesucrist, l'Esperit salvador i misericordiós de Déu que reposa en el nostre món i que concretem de manera visible a través dels signes sagramentals. Els sagraments són gestos dissenyats per la comunitat creient per concretar una presència que esdevé real malgrat no la vegem ni la toquem. La funció d'aquests signes sagramentals, degudament ensenyats i degudament valorats, és transmetre de generació en generació que Jesucrist acompanya perpètuament la seva Església. El contingut d'aquests signes sagramentals és el do de l'Esperit Sant, el nostre Defensor, que manlleva tot sentiment d'orfenesa, que ens fa sentir en comunió amb els germans, que ens fa sentir acompanyats per Déu i per Jesucrist en tot moment.

diumenge, 14 de maig de 2017

La torre de la Sagrada Família dedicada a Jesucrist (Pasqua 5)

Si Déu vol i les previsions es compleixen l'any 2020 contemplarem l'edificació més alta de Barcelona: serà la torre principal de la Sagrada Família dedicada a Jesucrist, de 172'5 metres, que junt a la torre dedicada a la Mare de Déu (de quasi 140 metres) i les 4 dels evangelistes (de 135 m), constituiran les 6 torres centrals de l'edificació. 

Segons els dissenys de Gaudí la torre dedicada a Jesucrist expressarà la frase de Jesús que hem escoltat a l'evangeli: "Jo sóc el camí, la veritat i la vida". Es tracta d'un projecte artístic i arquitectònic fascinant destinat a expressar visualment uns conceptes teològics que marquen el nucli de la teologia cristiana: que Jesucrist ‒mort, ressuscitat, i assegut a la dreta del Pare‒ és el camí veritable que ens porta a la plenitud en Déu. 

I això que diem així de ràpid sintetitza el sentit de la nostra existència creient. Per a nosaltres Jesucrist és camí, veritat i vida en el nostre ençà i en el nostre enllà, a la terra i en el cel. Són dues realitats: una que veiem i vivim; i una altre que no veiem però que gràcies a la fe en Jesucrist ja assaborim. Perquè creure en Jesucrist té un doble valor: el primer és tenir un referent clar en la nostra vida terrenal; i el segon és aspirar a un destí benaurat després de la mort. 

No són poques les vegades que dubtem sobre els millors camins a seguir per a nosaltres i els nostres, sobre quines opcions són més adequades. No són poques les vegades que ens costa apreciar les veritats amagades i discretes que ens envolten quotidianament. No són poques les vegades que vivim insatisfets o decebuts perquè confonem vida amb èxit, plaer o gaudi. Per això el testimoni de vida de Jesús explicat en els evangelis és font de discerniment per caminar amb sentit en aquest món. Per això, com ens deia la segona lectura, "hem de proclamar la lloança d'aquell que ens ha cridat del país de les tenebres a la seva llum admirable". 

Aquesta experiència de fe expressada com el pas de les tenebres a la llum, queda arrodonida pel destí final: arribar a la vora del Pare per gaudir del Déu creador, etern i misericordiós; entrar en una nova dimensió de la nostra existència després de la mort; gaudir de la benaurança eterna; admirar com Jesucrist dóna plenitud a totes les esperances humanes. També ens ho deia la segona lectura: "el qui creu no quedarà defraudat". Jesucrist n'és el principal garant.

diumenge, 16 d’abril de 2017

Mans lliures i arreu (Pasqua 2017)

La capella del Santíssim de la basílica de Montserrat llueix una imatge de Crist Ressuscitat obra de Josep Maria Subirachs. Es tracta d'un gran panell vertical de pedra; la superfície és llisa i sense silueta del cos; només hi ha esculpit el rostre, la ferida del costat, les mans i els peus. Sota els peus hi ha encaixat el tabernacle; i al davant, essent part del mateix bloc de pedra, hi ha l'altar per celebrar l'eucaristia. 

Podríem definir aquest Crist com unes extremitats sense figura que testimonien la llibertat i la polivalència del Ressuscitat: els peus són lliures de moure's en diverses direccions i les mans són lliures d'actuar en diferents accions, talment com un desplegament multiforme i simultani que arriba arreu, però sempre partint de la figura del Ressuscitat. Així és com els evangelis expliquen les primeres aparicions de Jesús: simultànies, en diferents indrets i a diferents persones; a Maria Magdalena i a les altres Maries al voltant del sepulcre, als deixebles reunits en la sala alta, a Pere, a dos deixebles caminant a Emmaús.

Però les mans i peus del panell de Subirachs porten gravades les marques dels claus perquè no oblidem el que també indiquen els evangelis: que el Ressuscitat era el Crucificat. I aquestes ferides, originàriament doloroses, ara guareixen els ferits i els nafrats de tota mena ‒que ho som tots‒, si ens deixem renovar i vivificar per la presència del Ressuscitat.
Subirachs esculpeix la ferida del costat en forma vertical i intencionadament gran, però estreta i profunda. Ho interpretem com el dolor de comunió que pateix Jesús Ressuscitat, una ferida perpètuament oberta que fa memòria dels qui moren injustament com ell, com els 46 coptes assassinats pregant en les esglésies d'Alexandria i Tanta. De la ferida original l'evangeli ens diu que hi brollà sang i aigua, sacrifici i purificació, l'eucaristia i el baptisme, signes perennes del Ressuscitat. De la ferida actual en donen testimoniatge la sang de tantes víctimes i les aigües baptismals que avui beneïm. Finalment, el rostre del Ressuscitat del panell té forma triangular i està expressament il·luminat. Hi destaquen uns ulls grans i oberts; la distància exagerada entre celles i ulls donen intensitat i profunditat a la mirada, deixant entreveure que res no s'escapa al seu esguard atent i silenciós.

El Crist Ressuscitat de Subirachs irradia silenci; no li cal parlar per fer-se veure, que ho fa de manera parcial, simultània i multiforme. Per això nosaltres celebrem la seva presència al voltant de l'altar; per això fem comunió amb ell amb el pa i el vi eucarístic; per això el venerem en el tabernacle; per això discernim les seves petjades escoltant l'Escriptura; per això revifem la nostra fe en ell renovant les promeses baptismals; per això ens il·luminem interiorment admirant el ciri pasqual; per això apreciem les seves nafres en les nostres. Per tots aquests motius ens fem ben nostra la proclama pasqual: "El Senyor veritablement ha ressuscitat".

dissabte, 15 d’abril de 2017

Les mans lligades (Divendres Sant 2017)

A Madrid, a tocar de l'edifici del Parlament i de la plaça de Neptú, hi ha la basílica de Jesús de Medinaceli custodiada pels frares caputxins. La imatge de Jesús que allí es venera gaudeix d'un gran fervor popular i precisament avui presideix una processó multitudinària. Es tracta d'un «Nazareno», una imatge que presenta a Jesús sentenciat a mort. Prescindint dels ornaments que la guarneixen, la talla és d'una gran qualitat artística: presenta les faccions del rostre sense exageracions, expressant dolor contingut i callat. Però el que captivà la nostra atenció en una visita recent va ser el detall de tenir les mans lligades. Si el santcrist de l'església de sant Ludgeri no tenia mans, el Jesús de Medinaceli les té lligades, volent neutralitzar expressament el seu poder, pretenent anul·lar les seves capacitats humanes i divines. Si no tenir mans genera frustració, impotència física i psicològica, el tenir-les involuntàriament lligades hi afegeix un gran dolor moral, perquè gaudint de capacitat per utilitzar-les han estat volgudament subjectades.

Quin no seria, doncs, el dolor moral de Jesús vivint un empresonament injust, unes acusacions injustes, un judici injust i una sentència a mort injusta? Quina de les obres de les seves mans mereixia que fossin lligades i després traspassades amb claus? Per això ens sembla tan rellevant la imatge de Jesús de Medinaceli amb les mans lligades, bo i expressant el que deia la primera lectura: "era menyspreat, rebuig entre els homes... Quan era maltractar, ell s'humiliava i no obria la boca".

¿Quin no ha estat també el nostre gran dolor quan l'obra conscient, treballada i convençuda de les nostres mans ha estat rebutjada? Quina és la nostra pena tan gran al veure que les nostres feines, encara que sapiguem que són imperfectes, són censurades, neutralitzades, o àdhuc expressament ignorades? Ve a ser com si ens lliguessin de mans perquè ens estiguem quiets, perquè allò que fem no agrada, o molesta, o trenca esquemes, o provoca incomoditats. Per això hem de saber identificar-nos amb el què deia la Carta als Hebreus respecte a Jesús: "aprengué en els sofriments què és obeir... i es convertí en font de salvació eterna". També nosaltres hem d'aprendre a obeir Déu a través dels sofriments, deixant-nos lligar de mans perquè sigui la justícia divina i no la nostra qui posi les coses a lloc. Aquesta seria la imatge de l'autèntic deixeble de Jesús: la d'aquell que amb un gran dolor moral es deixa lligar de mans, confiant que Déu farà justícia, i malgrat la passivitat forçada, aquest gest serà més eloqüent i més interpel·lador que unes mans en constant moviment i fent mil coses. Això és el que celebrarem demà en la Vetlla Pasqual, que no hi ha corda que es resisteixi al poder de Déu, capaç de trencar fins i tot els cadenats del regne dels morts.

dijous, 13 d’abril de 2017

No tinc altres mans que les vostres (Dijous Sant 2017)

El fil conductor homilètic que seguirem aquest tríduum pasqual seran tres imatges del santcrist. Avui, Dijous Sant, prendrem el santcrist de l'església de sant Ludgeri, a la ciutat de Münster, en la Westfàlia alemanya. Aquesta església fou el referent de la conversió de santa Edith Stein i que poc després ‒l'any 1944‒, era bombardejada com tota la ciutat. En la reconstrucció es recollí el santcrist, amb impactes de metralla i sense braços, i se l'ubicà en una nova creu. Substituint els braços s'hi posà la següent inscripció: "No tinc altres mans que les vostres". 

"No tinc altres mans que les vostres" és una frase inspiradíssima que ens convida sense forçar i sense doctrines, a identificar-nos amb Jesús crucificat. Encara que nosaltres siguem els lectors de la frase, aquesta gaudeix de l'impacte directe i sense filtres de ser pronunciada en primera persona per Jesús.

Ell ens diu a cau d'orella: "No tinc altres mans que les vostres" per seguir partint i repartint el pa de vida; "No tinc altres mans que les vostres" per seguir aixecant i bevent la copa de salvació. I fent aquests gestos sagramentals, continuem allargassant en la història humana l'acció litúrgica de Jesús en el darrer sopar, concretant el que sant Pau ja escrivia als primers cristians tres decennis després de la mort de Jesús: "Així doncs, cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que torni". Fent comunió amb Jesús quan ens reunim per celebrar l'eucaristia esdevenim plegats les seves mans. Quina responsabilitat més gran!

Jesús també ens diu: "No tinc altres mans que les vostres" per seguir rentant els peus als meus deixebles. El rentament de peus és el gran signe del servei humil i l'atenció personalitzada, és el gest de neteja i dignificació que ha de precedir la comunió en la taula eucarística, és la imatge que consagra la diaconia als pobres que les esglésies de Jesucrist sempre han volgut assumir: "Si jo us he rentat els peus també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat aquest exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet". També quina responsabilitat més gran!

Ambdues coses, el rentament de peus i l'eucaristia, les reproduirem tot seguit, perquè el cos místic de Jesucrist, visible i tangible en les seves esglésies esteses d'Orient a Occident, no té altres mans que les nostres. I encara que hi hagi qui amb bombes continuï escapçant mans i cossos, ara humans, dins les esglésies, la veu de Jesucrist seguirà convocant-nos a celebrar el seu memorial i a rentar-nos els peus mútuament com a signes de la seva presència inalterable enmig nostre.

diumenge, 9 d’abril de 2017

La gosadia d'encarar els conflictes (Diumenge de Rams 2017)

La lectura de la passió de Jesucrist que proclamem diumenge de Rams, i que repetirem el Divendres Sant, mereix una relectura personal meditativa, deixant aflorar reflexions i sentiments de tota mena, positius i negatius. Un que compartim és ¿Per què Jesús anà decidit a la boca del llop conscient que quedaria engolit per ella? ¿Per què Jesús no evità el judici, la passió i la mort tant humanament vergonyosos? No podia haver redimit la humanitat d'una manera menys ignominiosa i menys conflictiva? Ens fem aquestes preguntes per posar de manifest la nostra debilitat de caràcter, la nostra feblesa psicològica per encarar els conflictes amb la gosadia que mereixen, o per resistir els seus embats sense tirar la tovallola.

Quan som joves tendim a cercar conflictes per situar-nos a la vida, però a la mesura que acumulem anys també acumulem capacitat per evitar-los perquè volem viure tranquils. Però això és impossible, els conflictes són inevitables, i si repassem la nostra història personal constatarem un ròssec negatiu de conflictes mal resolts. També, en alguns moments més lúcids, volem ser fidels als nostres valors, optem per resistir en moments de crisi, lluitem pel que considerem de justícia sabent que això ens comportarà més maldecaps que beneficis, més patiments que alegries, més topades que aplaudiments. Però malgrat això, optem per aquesta via, però a la mesura que les coses se'n giren en contra apareixen les temptacions d'abandonar, de deixar-ho tot pensant que no val la pena seguir aguantant.

Aquest és el punt que Jesús de Natzaret resistí, encarant-ho tot amb dignitat, equilibri i confiança. Ho fa no com un suïcida que s'autoimmola matant tots els que pot, sinó deixant-se senyalar amb el dit acusador de la majoria i morint calladament. Aquesta valentia fa estremir, i la voldríem per nosaltres quan tantes vegades callem per no quedar en evidència davant els altres, quan riem les gracietes que toca riure, quan aplaudim els qui toca aplaudir, quan parlem del què cal parlar per ser socialment correctes.
 
Diumenge de Passió: són tants els aspectes alliçonadors de Jesús! humana i psicològicament en primer lloc, religiosament en segon lloc. Tot plegat es fon amb un vigor trepidant durant aquesta Setmana Santa, que un any més som convidat a viure. Com més ens endinsem en el misteri humà de Jesucrist, més gaudirem del regal diví de la seva resurrecció.

diumenge, 2 d’abril de 2017

Senyor, ja es descompon! (Quaresma 5)

"Senyor ja es descompon, fa quatre dies que és mort!", és la rèplica espontània de Marta a la petició de Jesús d'obrir la llosa on reposen les despulles de Llàtzer. Dient això Marta està expressant que ja no hi ha res a fer, que les coses ja no poden canviar, que la situació és irreversible, que el seu germà Llàtzer és irrecuperable. La resposta de Jesús és la clau de lectura del relat: "No t'he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?", és a dir, que Déu és capaç de canviar el que és incanviable, de revertir el que és irreversible, de recuperar el que és irrecuperable, com és el cas de ressuscitar Llàtzer. Es tracta de tenir fe en les paraules que Jesús havia dit i continua dient-nos: "Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més".

¿Quantes circumstàncies de tota mena no les donem per mortes, per irrecuperables? Quantes vegades diem respecte a algú que no hi ha res a fer, que està perdut? Davant d'aquesta convicció la nostra actitud esdevé totalment passiva perquè considerem inútil qualsevol esforç per solucionar-la. Doncs aquests són els casos que Jesús li agrada lidiar, els impossibles: ressuscitant Llàtzer, guarint un cec de naixement la setmana passada, dialogant i convertint una samaritana l'anterior, abans mostrant la seva divinitat als deixebles dalt una muntanya, guanyant-li la partida al dimoni temptador el primer diumenge de Quaresma, però sempre amb el mateix denominador comú: la fe com element imprescindible i transformador d'una realitat aparentment incanviable i que obre nous horitzons.

No són poques les professions de fe en la ciència que proclamen que els avenços científics portaran els humans a la plenitud, que aconseguiran l'impossible i substituiran definitivament les expectatives de les creençes religioses. Però els creients tenim la sort de creure en les dues coses, posant cadascuna al seu àmbit: els avenços científics són un progrés humà meravellós, però sovint només accessibles als qui tenen més possibilitats; cal temps i voluntats perquè siguin de tots; però a més, el seu àmbit no accedeix a les realitats espirituals i transcendents de la vida, tan rellevants com les realitats físiques. En canvi, la fe en Jesucrist va directament al més inaccessible: al món espiritual, al nucli íntim de l'ànima, i és assequible a tots indiscriminadament, però amb un plus de facilitat als més desvalguts, als més irrecuperables, entre els quals ens hi hauríem de sentir, perquè ¿Què seria de la nostra existència si no fóssim creients? Quantes coses dolentes no faríem constantment si la moralitat que ens dóna la fe no ens aturés? Quantes vegades no ens hem sentit morts, amb una llosa al damunt, i Jesús ens ha fet sortir de les tenebres dient-nos: "Surt fora"?

divendres, 31 de març de 2017

He deixat la meva causa a les vostres mans (Dissabte 4 Quaresma)


"Jo que he deixat la meva causa a les vostres mans" és la pregària confiada del profeta Jeremies; una invocació molt meritòria, no exempta d'humans desitjos de justícia contra els qui l'assetgen, però tanmateix amb la gran gosadia de posar el desenvolupament de les contrarietats en mans de Déu.

Jeremies no planeja camàndules per defensar-se contra els qui maquinen contra ell, com tant ens agrada fer quan ens sentim atacats per algú; el profeta clama a Iahvè perquè sigui ell qui posi les coses a lloc amb la seva rectitud.

dimarts, 28 de març de 2017

La novetat com a regal de la quotidianitat (Dilluns 4 Quaresma)

"Crearé un cel nou i una terra nova", diu el Senyor al profeta Isaïes després de la desfeta de Jerusalem i l'exili a Babilònia. "Crearé un cel nou i una terra nova" són paraules que expressen una renovació total per encoratjar els israelites al retorn, a reconstruir la ciutat, el temple i la seva identitat. 

El mateix missatge es repeteix segles després en el llibre de l'Apocalipsi després d'una nova destrucció de Jerusalem i del temple, i enmig d'una intensa repressió romana. El cel nou i la terra nova anunciats aleshores també evoquen una intervenció definitiva de Déu.

Mentre esperem que arribi en plenitud aquest cel nou i aquesta terra nova proclamats per l'Escriptura, ens exercitem en donar la volta al mitjó a les situacions adverses, procurant adonar-nos que tot és nou cada dia, que enmig de la rutina hi ha un batec discreta i eficientment renovador, que la novetat és un regal imprevist que brolla de la quotidianitat.

diumenge, 26 de març de 2017

El fang guaridor de la fe (Quaresma 4)

Com acabem de comprovar, la guarició del cec de naixement és un llarg episodi que ocupa tot el capítol novè de l'evangeli de Joan. No és fàcil conservar en la memòria immediata tots els detalls que hem escoltat, però n'hi ha un que recordem fàcilment per la seva expressivitat: quan Jesús escup a terra i fa una mica de fang amb la saliva per estendre-la sobre els ulls del cec. Aquest gest aparentment secundari és recordat tres vegades més en el relat; per tant, intuïm que deu haver-hi algun missatge important que superi l'anècdota. 

Però no es tracta de fer una investigació mèdica sobre les propietats curatives del fang, ni d'exalçar la saliva miraculosa de Jesús, sinó de veure-hi una al·legoria de la fe: Jesús estén la fe en forma de fang sobre els ulls del cec, i el cec obeeix anant a rentar-se i quedant il·luminat; el cec guarit proclama als altres el que li ha passat i acaba confessant que creu en Jesús i adorant-lo. Com veiem, es tracta d'un itinerari de creixement en la fe on el cec experimenta un procés d'il·luminació, que és com els primers cristians anomenaven el baptisme: la il·luminació. El creient era il·luminat progressivament al rentar-se en les aigües del baptisme passant de les tenebres a la llum de la fe, i posteriorment passava a formar part de la comunitat quan confessava aquesta fe adorant Jesucrist. 

El fang sobre els ulls del cec expressa simbòlicament aquesta fe perquè esta format de terra i de saliva: la terra expressa que la fe és quelcom natural, habitual, terrenal, que sempre tenim a l'abast i que ens sosté; la saliva expressa que la fe té un complement diví que la modela i la configura donant-li vida. Per això acostumem a dir que la fe és alhora un do diví i una opció personal: la terra representa l'opció personal i la saliva expressa el do diví que li dóna forma. 

Finalment, remarquem que és el mateix Jesús qui va a l'encontre del cec i li estén el fang de la fe damunt els ulls; és el mateix Jesús que vingué al nostre encontre el dia del nostre bateig per estendre'ns el fang de la fe il·luminant la nostra vida. Ara ens toca a nosaltres anunciar-ho, ara ens toca a nosaltres confessar que creiem en ell, ara ens toca a nosaltres adorar-lo. També, quan s'escaigui, saber dir amb bones paraules als batejats que han abandonat la fe, que no són pocs, que es rentin el fang que porten estès als ulls i quedaran il·luminats.