diumenge, 19 de març de 2017

Hi és o no hi és? (Quaresma 3)


"¿El Senyor és amb nosaltres o no hi és?" era l'interrogant que tancava la primera lectura i que resumeix el gran pecat dels israelites: que després d'experimentar un meravellós alliberament d'Egipte, a les primeres de canvi, quan arriba la primera dificultat, s'encaren amb Moisès i s'atreveixen a dubtar de la incondicionalitat divina. La resposta definitiva de Iahvè a Israel es concretarà poc després en l'aliança del mont Sinaí, segellant un pacte etern de mutu compromís pel qual Iahvè protegirà Israel i els israelites compliran els manaments rebuts.

No obstant aquesta aliança, els israelites repetiran una i altra vegada el mateix pecat de desconfiança en la història bíblica posterior: provocant que els assiris conquereixin el regne del nord exiliant jueus i important estrangers que esdevindran els futurs samaritans; possibilitant que els babilonis destrueixin Jerusalem i el temple, exiliant a Babilònia una part rellevant de la població; ocasionant que Alexandre el Gran i els seus successors conquereixin i hel·lenitzin el país; facilitant el domini romà del territori que van aplacar les revoltes jueves destruint de nou Jerusalem, incendiant el temple, i exiliant un cop més els seus habitants. "¿El Senyor és amb nosaltres o no hi és?" continuà essent la reclamació dels israelites davant els esdeveniments. Podríem afegir, per actualitzar, l'inqualificable extermini de sis milions de jueus en la Xoà, que succeí a la nostra civilitzada Europa només fa 70 i tants anys. Aleshores, potser més que mai, el poble d'Israel es tornà a preguntar "¿El Senyor és amb nosaltres o no hi és?" 

Aquesta pregunta desconfiada que podem fer nostra amb facilitat quan els vents ens bufen en contra, es planteja sobre una base positiva: la convicció que Déu existeix i que vetlla per nosaltres. El pecat d'Israel, el nostre pecat, no és la increença, és el dubte, sempre més remeiable que la increença, que és més dura d'abordar, és més difícil de capgirar. Aquesta és la realitat amb què convivim a casa nostra fa dècades, fins i tot amb els nostres descendents i familiars més directes, sense trobar cap pou que possibiliti un encontre natural i distès com s'esdevé entre Jesús i la samaritana que permeti eliminar prejudicis, llimar reticències, trencar barreres i aplegar esperits, com aconsegueix finalment Jesús amb la samaritana i amb altres samaritans de la contrada que acaben creient en ell. Tant els no creients com els creients amb dubtes, que som la majoria, volem descobrir i tastar l'aigua viva i soterrada de la transcendència que flueix en l'interior de l'existència humana. Jesús ens ensenya a cercar diàleg entorn de pous d'aigua, espais físics on tothom se senti còmode, que permetin trencar gels i adorar Déu en esperit i en veritat, i no a tal o qual lloc, o segons d'aquesta o d'aquella manera.

dimarts, 14 de març de 2017

LA BELLESA SALVARÀ EL MÓN


Fa poc un grup de visitants d’un museu d’art modern van fer rotllana entorn d’un objecte  pensant que es tractava d’una obra d’art modern. Poc desprès va arribar l’empleat de la neteja i fent-se pas es va empotar  el carro per utilitzar-lo per fins ben prosaics, com netejar  els wàters i  els llargs corredors sostraient-lo de la devota admiració dels visitants que es van quedar entre sorpresos i avergonyits. Era un carro de neteja.
A mi em va passar una cosa semblant, però al contrari. Vaig anar a visitar una exposició i en un racó de la sala vaig veure un munt de runa amb llaunes de Coca Cola i restes de menjar, quan ho vaig veure, decidit,  vaig anar a avisar a l’encarregat de la sala perquè es netegés aquelles deixalles. Però, sort que em vaig aturar i, com per una inspiració, vaig llegir el catàleg de l’exposició on constava que allò que jo catalogava com un munt de deixalles era, en realitat, una obra d’art...
Estem despistats davant l’art. Què és el que fa que un objecte esdevingui art. Què caracteritza la bellesa? I això és important ja que encara que no ho sembli la bellesa forma part de les exigències més presents de la nostra ànima. No podríem viure en un món on no hi fos d’alguna manera la bellesa. Dostoievski deia que la bellesa salvarà el món. Certament, però no qualsevol bellesa.  És la bellesa que anuncia Jesús en l’Evangeli de Joan quan parla de la crucifixió: “quan jo sigui alçat damunt la terra, referint-se a com seria la seva mort, atrauré tothom cap a mi”. És la bellesa de creu la que salvarà al món.
Però com es pot veure bellesa en la creu? En el capítol 5 de Mateu, Jesús diu: “ de manera que els homes vegin les vostres bones obres i glorifiquin els vostre Pare del Cel”. De fet, però, el text diu no bones obres sinó obres belles. En el Nou Testament moltes vegades bo i bell són intercanviable, sinònims. La bondat atreu, és bella. La creu és l’expressió més gran de bondat que es pot imaginar, L’Infinit, l’Etern donant-se, buidant-se. Per això atreu tothom cap a Ell. La creu és la bellesa que salvarà el món. Que el salva, que em salva.
Però cal que nosaltres purifiquem la nostra mirada interior, com diu la pregària introductòria. “Llavors fruirem de la contemplació de la seva glòria”. Serem atrets cap a Ell. Escoltant-lo i alimentant-nos de la seva Paraula és com el Senyor ens purifica.
La transfiguració ens fa evident la necessitat de la Passió per arriba a la glòria de la resurrecció, com diu el Prefaci de la Missa. Però, a la vegada, és la seva anticipació . La resurrecció ja omple de bellesa, de llum la nostre creu. Ja que ens atreu cap a Ell, ho referència tot a Ell, ens transforma a la seva imatge i semblança
Quan hi ha la bondat de Déu i he deixat purificar la meva mirada interior per la Paraula de Déu llavors surt l’experiència trasbalsadora de la bellesa. La bellesa és bondat reconeguda per una mirada purificada. I aquesta bellesa pot ser en un munt d’escombraries i en la meva vida que massa sovint considero grisa i buida.          



diumenge, 12 de març de 2017

Ni estancats ni recelosos (Quaresma 2)

"El Senyor digué a Abraham: Ves-te'n del teu país, del teu clan i de la casa del teu pare." Són grans les renúncies que Déu demana a Abraham: deixar la pròpia terra, deixar les arrels i l'entorn familiar, deixar la casa paterna. "Cap al país que jo t'indicaré". És també gran la imprecisió amb que Déu li parla: Quin país, en quina direcció? Fixem-nos que són grans les renúncies d'Abraham  i gran la imprecisió de Déu, però també són grans les promeses: esdevenir un gran poble i ser font de benedicció. El patriarca se'n fia de Déu i "se n'anà tal com el Senyor li havia dit". 

Abraham, que anomenem el pare de la fe, es posa en camí a la bona de Déu, senyalant-nos l'itinerari del creient: en primer lloc deixant les seguretats personals, allò que ens dóna identitat, estabilitat, confiança. En segon lloc assumint les imprecisions divines, o expressem-ho millor: assumir la incertesa que provoca el creure en algú que no veus, desvetllant-nos sovint dubtes, desconcerts o desànims. Però la perseverança permet gaudir de grans compensacions, i no només en l'altra vida que és la major que esperem, sinó també en aquesta assolint una serenor i un equilibri interior difícils d'explicar.

Això mateix és el que experimenten de manera superlativa els tres deixebles íntims de Jesús en l'escena de la transfiguració: "Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, i els dugué dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells". Els tres deixebles es podien haver quedat a la plana amb la resta però renuncien al confort d'estar amb el grup i segueixen el mestre amb perplexitat i muntanya amunt. Però tot plegat val la pena perquè gaudeixen de l'experiència única de contemplar Jesús divinitzat, de gaudir de la glòria divina que els confirma que Jesús és el fill estimat de Déu i que escoltant-lo assoliran la plenitud que anhelen.

Si els deixebles no haguessin vençut inèrcies optant per quedar-se fent xerinola amb els altres deixebles, o s'haguessin aturat per cansament o avorriment a mig camí de la pujada, s'haurien perdut aquella experiència increïble de fe, s'haguessin quedat a dues veles. Fixem-nos que això és el que sovint ens passa en el nostre itinerari de fe: les inèrcies, les comoditats, el limitar-nos a complir, la por o els recels a endinsar-nos per terrenys imprecisos o desconeguts, ens tanca als nous horitzons i als nous gaudis que la vida de fe constantment ens ofereix. 

Som en la segona setmana de Quaresma i encara ens queda un llarg camí per arribar al goig de la Pasqua, per això les lectures d'avui són estratègicament desvetlladores d'ànim, on els referents d'Abraham i els tres deixebles ens estimulen a no quedar-nos estancats per gaudir més i millor de la nostra experiència de fe.

diumenge, 5 de març de 2017

Temptacions (Quaresma 1)

Una de les moltíssimes i antiquíssimes històries dels pares del desert d'Egipte explica que un monjo venerable, ajagut en el llit de mort, a punt d'expirar, rodejat de monjos joves que l'acompanyaven, demanà en veu baixa que li acostessin el bastó. "Pare, esteu molt dèbil, no us podeu aixecar" –li donaren per resposta els qui l'assistien. Ell segui reclamant el bastó fins que l'obtingué. Aleshores, amb les forces que li quedaven el llança vers la porta de la cel·la dient "T'he vist entrar disfressat de monjo, Satanàs! Ni a punt de morir no em deixes en pau!". 

Aquesta simpàtica història la podem posar en el mateix calaix del relat del paradís que hem escoltat en la primera lectura i del relat de les temptacions de Jesús que hem proclamat en l'evangeli. Tots tres ens expliquen les temptacions que tothora ens assetgen sigui l'escenari que sigui: una cel·la que significaria la quotidianitat, el paradís que representaria els bons moments, i el desert que dibuixaria els moments de dificultat.

En el relat del pare del desert la temptació s'introdueix en forma de bé a través de Satanàs disfressat de monjo. En el relat del paradís la temptació apareix en forma de serp que desvetlla el gran desig de ser com Déu. En l'episodi de Jesús al desert les temptacions es manifesten en forma de diable, convidant a Jesús de mostrar el seu poder: "fes que les pedres es tornin pans"; a exhibir-se ell mateix: "llençat daltabaix del pinacle del temple perquè els àngels et recullin i la gent quedi fascinada de la proesa"; també a posseir-ho tot: "si m'adores, tot això que veus serà teu". Fixem-nos que en tots els casos les temptacions no proposen res que sigui inicialment dolent. Aquest és el seu gran triomf!

Les respostes a la temptació són diferents: el monjo venerable reacciona amb contundència neutralitzant-la amb un cop de bastó; Adam i Eva hi cauen de quatre grapes, però no només per la seva feblesa, sinó perquè Déu és absent en l'escena on apareix la serp, i sense el seu referent els primers pares es deixen entabanar. Per últim Jesús reacciona desemmascarant la temptació amb arguments de l'Escriptura i mai oblidant que només Déu és digne de ser adorat. De les tres reaccions a les temptacions segurament ens identificarem més amb la beneiteria d'Adam i Eva, però aprenguem de la contundència del monjo, i sobretot de la convicció de Jesús, que experimentà les mateixes temptacions que nosaltres per ensenyar-nos a neutralitzar-les. 

Ajudats per la gràcia de Déu ―que hem d'invocar― que aquesta Quaresma ens serveixi per activar un bon antivirus que detecti i bloquegi les amenaces constants de virus de temptacions que tothora ens assetgen i se'ns colen per tot arreu.

divendres, 3 de març de 2017

SANT CIRIL O CIRIL?

Eslovàquia ha editat una moneda de 2 euros en ella hi ha gravada la imatge de sant Ciril i sant Metodi. Fa pocs dies que van celebrar el seu record en la litúrgia on se’ls venera com dos dels patrons d’Europa, i és que van evangelitzar el nord d’Europa. I per poder transmetre el contingut de la fe van crear l’alfabet eslau que, amb tota raó, s’anomena alfabet ciríl·lic. És sobretot per aquesta darrera raó que Eslovàquia els volia gravar en les seves monedes. Però abans de poder-ho fer ha hagut de consensuar-ho amb les autoritats comunitàries que no ho han acceptat. I la raó, segons ells, és que es barrejava la fe religiosa amb una cosa que havia de ser laica. Només ho han acceptat quan s’ha retirat les aureoles dels sants, quan s’ha tret creus dels seus vestits  i quan de sant Ciril s’ha passat Ciril i de sant Metodi s’ha passat a Metodi.
No em vull posar en si ha estat el més correcte la solució des d’un punt de vista polític, històric o religiós. Cada vegada entenc menys coses. Només voldria veure en aquest fet com una descripció del que ens ha passat i ens passa. Passar de sant Ciril a Ciril, de sant Metodi a Metodi és passar de llarg del motor que va donar la raó a la vida d’aquests homes a fixar-se en un aspecte, realment molt important, però totalment secundari i instrumental. Aquests homes no anaren com a fundadors d’una acadèmia de llengua, sinó abrandats pel foc de la fe, per la seva experiència de Crist. Però aquest ha estat el camí que d’una manera o una altra hem anat fet tots, o estem fent. Amb Ciril i Metodi com sants, amb la seva aureola, estem assenyalant, no uns grans creadors de la llengua, sinó que hi ha una altre realitat que no sabem com expressar, però que va fer que aquells homes ho donessin tot. Que van descobrir que no es pot servir dos senyors, que no es pot estimar Déu i el diner. Aquí hi ha una gran alternativa que ens va interpel·lant una i una altra vegada.
 Nosaltres hem tret del diner tota referència a Déu. Més, hem fet Déu al diner, l’hem posat al seu lloc. De fet l’economia és el que dona valor al que es fa. Si una acció és rendible, queda justificada. Si una cosa no és rendible queda desqualificada. El diner ha substituït la raó moral a l’hora d’actuar. Ha passat com la moneda de 2 euros eslovaca, ha quedat sense referència que l’enquadri dins una escala de valors diferent d’ell mateix.
Encara que queda més ridícul el que es posa en els dòlars : “En Déu confio” quan sabem de sobres en qui es confia, i no és precisament Déu. El problema, però, no són les monedes sinó nosaltres, ens cal posar-nos davant nosaltres mateixos i preguntar-nos en qui confiem.
Avui Jesús ens exhorta a deixar de mirar els comptes bancaris i mirar els ocells del cel, que no sembren ni seguem o els lliris del camp i la seva bellesa infinitament superior als vestits de Salomó. Jesús exhorta a confiar, però no a quedar-se amb els braços creuats. Diu : “ el vostra Pare ja sap prou que en teniu necessitat” i després afegeix: “Busqueu per damunt de tot el Regne de Déu i la seva justícia i tot això se us donarà de més a més”.
Es tracta de no cercar el diner i les coses materials “per damunt de tot” sinó que “per damunt de Tot has de cercar el Regne de Déu i la seva justícia”. Passar del jo al nosaltres, passar del tenir per damunt de tot, al ser amb els altres, a la comunió. Es tracta de no cercar el tenir sinó la justícia. I això no en solitari sinó amb i per els altres.

En aquest ser-per-els-altres trobarem Aquell que diu Isaïes: “Sió diu: El Senyor m’ha abandonat, el meu Déu s’ha oblidat de mi” és respost pel suau murmuri de la seva presencia “Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit, i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna se n’oblidés, jo mai m’oblidaria de tu”                                             

COM JO US HE ESTIMAT



En l’amor no puc ser jo el punt de referència. La frase del llibre del Levític que hem d’estimar als altres com a un mateix, és per a mi inquietant. I ho dic perquè hi ha moltes raons per dubtar de l’amor a sí mateix. O, encara pitjor, de quin amor parlem i com l’exercim quan diem estimar els altres com un mateix. I ho dic perquè la primera causa de mort en la franja jove de la societat és el suïcidi. Per tant la no acceptació extrema d’un mateix. Però també hi ha molts altres indicis d’aquest refús a un mateix. La no acceptació del propi cos, tant en la joventut, com en el pas del temps que motiva intervencions quirúrgiques només per canviar l’aspecte físic que no és acceptat tal i com és. La no acceptació del propi caràcter, la pròpia història... En definitiva, voldria ser diferent, no vull ser com sóc. No m’estimo.
De fet, és així com estimem als altres: els vull canviar. I això provoca situacions tenses i fins violentes.
De fet el nou Testament quan parla de l’amor a l’altre no parla tant d’estimar-lo com a si mateix, sinó que recorda es paraules de Jesús: “estimeu-vos els uns als altres COM JO US HE ESTIMAT”. Aquest “com jo” fa referència a la manera d’estimar de Jesús. Ell és el mestre que ens ensenya a estimar. Ens mostra la manera d’estimar de Déu. Ens ho mostra en el que fa i com ho fa: la seva vida, la seva mort. I també ens ho mostra en el què diu. És transparència del Pare que estima els enemics i fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa plourà sobre justos i injustos.


    

ÉS DELICTE?


A França a prop de la frontera amb Itàlia hi ha una  vall on hi ha molt pocs habitants, però malgrat el reduït nombre 11 d’ells han estat jutjats, un d’ells 3 vegades. La raó d’aquests judicis ha estat haver ajudat als emigrants provinents de diferents països fugint de la violència i la gana. Això és un pas més en la duresa d’aquests moments: a Europa es va imposant, poc a poc, que no sols l’entrada d’immigrants  sense papers és un delicte, sinó que també ho és ajudar-los.
Hom amb molta facilitat diu que són els polítics els culpables d’aquests fets. I certament que són ells els qui fan les lleis i les imposen. Però això ens deixa molt tranquils, amb la consciència massa tranquil·la. Però tots sabem que si no ho fan així es trobaran, com de fet s’han trobat, que la gent vota un altre partit. El problema som nosaltres, no som tan innocents ni en el que votem, ni en el que diem, ni sobretot en la por que ens fa el diferent, sobretot si aquest diferent és pobre. Si és ric, no hi ha problemes. És el pobre, el que ho ha perdut tot el qui ens fa por. Que el percebem com un perill, com un enemic. No som innocents.
Avui l’Escriptura ens posa contra les cordes: “sigueu sants perquè jo el Senyor, el vostre Déu, sóc sant”. Text molt repetit en el Nou Testament, i que avui Jesús ens el torna a posar al davant: “sigueu perfectes, com ho és el vostre Pare celestial”I com és el vostre Pare celestial: estima els seus enemics, per això fa sortir el sol, sobre bons i dolents. El nostre Pare no es guia pel “ull per ull, dent per dent”. Sinó que ens sacia d’amor entranyable i ens transforma en temple del seu Sant Esperit perquè actuem com Ell, perquè, en Crist, som els seus fills, per tant fets a imatge i semblança d’ Ell. De Crist.
Ser a semblança de Déu, de Crist és assumir les dificultats, la creu. L’Evangeli no diu mai que les coses siguin fàcils, no diu mai que seguir Crist sigui de color de rosa. Sinó que ens assegura “jo seré amb vosaltres cada dia”. Assegura que en l’altre, per diferent que ens sembli, Ell hi és. Que Crist és el pont que uneix, aquell que ha derrocat la muralla que separava els pobles. I ens demana seguir-lo, saben que no és fàcil el camí, però Ell hi és, i per tant,  tindrem la llum de la vida. La força del seu Esperit.

La pregària amb que hem començat la Missa deia : “Déu omnipotent, feu que per la meditació assídua del bé complim de paraula i d’obra la vostra voluntat”. Això vol dir que per la meditació assídua del mal ens evoquem al mal. Cal, doncs, la meditació assídua del bé ens porti a fer-lo. Ens porti a assumir seriosament els desafiaments que truquen a la nostra porta. I per fer-ho possible el necessitem a Ell, necessitem els altres. Sols no farem res.                                                        

diumenge, 26 de febrer de 2017

Maldecaps i maldecaps (Diumenge 8)

"Cada dia en té prou amb els seus maldecaps". Així acabava el discurs de Jesús en l'evangeli d'avui, i li podem respondre espontàniament que té més raó que un sant, que cada dia ens apareix un o altre maldecap: compres, reparacions, impostos, metges, pares grans, fills, nets, parents, feina, amics, veïns, compromisos socials o eclesials, etc. 

Molts d'aquests maldecaps són obvis, la vida els porta, però acostumem a expressar que tenim massa maldecaps. Potser la raó d'aquesta sensació és que vivim en un món que ens ofereix cada cop més possibilitats, però que simultàniament esdevé cada cop més exigent amb nosaltres. Les facilitats de tota mena que progressivament adquirim les utilitzem o els altres les utilitzen no per asserenar-nos sinó per accelerar-nos encara més amb maldecaps afegits. La resposta més habitual que donem a aquesta realitat és que o puges al tren de la societat i aguantes el seu ritme o et quedes a l'estació. Però el problema apareix quan ens preguntem: Qui imprimeix aquesta velocitat al tren social? Cap a on va aquest tren social? 

Perquè de fet hi ha un món marginal i marginat que no pot o no el deixem pujar al tren, i que viu recollint el que llancem per les finestres. Altres opten lúcidament per no pujar al tren assumint un estil de vida més senzill i sense tantes pretensions: són joves ben formats i crítics que proposen estils de vida més alternatius. Uns pocs, aparentment els més eixelebrats, decideixen pujar en un altre tren i opten per consagrar-se a Déu com a religiosos, religioses o sacerdots.

No obstant, ni uns ni altres eviten els maldecaps. Però hi ha maldecaps i maldecaps. Uns són ineludibles i els assumim amb lucidesa i responsabilitat. Altres maldecaps són afegits ―o acceptats― per assolir quotes de major benestar que acaben provocant-nos paradoxalment més malestar i insatisfacció. Aquests maldecaps afegits ens fan perdre la perspectiva, i fins i tot oblidem, ofeguem, o neguem Déu perquè no ens fa cap servei o perquè l'hem deixat sense espai. Però Isaïes ho expressava molt emotivament en la primera lectura dient que, a diferència de nosaltres, Déu mai no ens oblidarà i tindrà cura de nosaltres com una bona mare. 

Dimecres començarem la Quaresma, un temps privilegiat perquè Déu ens marqui el ritme de vida, al menys la interior; un temps perquè apliquem el que ens deia Jesús: que busquem per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos com ell vol, i la resta ell ens la donarà de més a més.

diumenge, 19 de febrer de 2017

Sants i bons del tot (Diumenge 7)

"Sigueu sants perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant", escoltàvem a la primera lectura. "Sigueu bons del tot com ho és el vostre Pare celestial", escoltàvem al final de l'evangeli. 

Acollint en fred aquestes exhortacions podem quedar aclaparats i encongits pel llistó tant alt que se'ns posa de ser sants i de ser bons del tot. Si a més el model de comportament és el mateix Déu això pot generar més desànim que encoratjament, al ser conscients de les nostres limitacions de tota mena i de les dificultats reals d'assolir el nivell que se'ns proposa. De fet, hem de reconèixer que acostumem a valorar les coses amb la dita castellana "mal de muchos consuelo de tontos"; així els nostres pecats queden dissimulats pels pecats dels altres, o els excusem remetent-nos als pecats més greus d'algú. Ens plau fer taula rasa de moltes coses per justificar el nostre confort existencial.

Però el nostre món, per estimular-nos a ser millors en tots els aspectes de la vida estableix premis de tota mena: medalles, creus, diplomes, guardons, trofeus, ascensos, promocions, títols, quantitats econòmiques. Es tracta de reconeixements que converteixen aquella persona en un referent, en un model social, polític, laboral, esportiu, artístic, cultural, econòmic, científic, i també eclesial. El problema és quan, amb el temps, aquests personatges modèlics i dignes d'imitar esdevenen censurables per sentències judicials com ha passat fa pocs dies, per evasions tributàries, per escàndols de faldilles, per corrupció, per doble moralitat, per dopatge, per abusos, etc. Aleshores cauen estrepitosament del pedestal on havien estat enlairats amb el plaer dissimulat de veure que ara són més pecadors que nosaltres.

Sant Pau ho expressava amb gran lucidesa en la segona lectura: "Que ningú no es glorií de ser seguidor de cap home". És a dir, tots els qui nosaltres premiem, valorem, lloem i aplaudim, per bons que siguin no li arriben a Déu ni a la sola de la sabata. Ell és el referent indiscutible i fiable 100%, que mai no caurà del pedestal i que a nosaltres, cristians, a través de Jesucrist, ens revela els secrets d'una vida autèntica que no vol dir una vida plena de premis, però sí amb uns llistons prou alts per estar sempre avançant i esforçant-nos a millorar amb concrecions com "no tinguis malícia als teus germans", "no et vengis, no guardis rancúnia", "estima els altres com a tu mateix", "no t'hi tornis quan et fan mal", "dóna a tothom qui et demani", estima els enemics". Com podem comprovar, tenim feina per estona llarga.

divendres, 17 de febrer de 2017

La megalomania de la torre de Babel (Divendres 6)

El relat de la torre de Babel denuncia un pecat etern dels humans: la megalomania, la mania de fer grans coses, un terrible parany del qui no s'escapa ningú, fins i tot en la vida religiosa. En el relat bíblic s'està al·ludint a la ciutat de Babilònia i als ziggurats, torres altíssimes presents en les ciutats mesopotàmiques i contemplades com l’indret on la humanitat i els déus entraven en contacte directe.

El relat de la torre de Babel es repeteix en tants edificis i construccions -antics i actuals- del nostre planeta i que són una exhibició del poder i de la grandesa del seu constructor. Es tracta de fer-se un nom i guanyar-se un reconeixement, però malauradament això implica trepitjar, humiliar o menysternir el veí, provocant confusió, conflicte, desunió i dispersió. Si el relat del paradís representa el trencament de l’harmonia amb Déu, la torre de Babel representa el trencament de l’harmonia entre pobles, ambdues harmonies malmeses per l'ambició humana.

dijous, 16 de febrer de 2017

L'arc de sant Martí (Dijous 6)


Noè és l'interlocutor d'una aliança divina amb tota la terra. En aquesta aliança Déu es compromet a no alterar l'ordre terrenal, a respectar la seva evolució natural sense intervencions determinants, siguin quins siguin els comportaments humans. El segell d'aquest compromís diví serà l'aparició de l'arc de sant Martí en l'horitzó.
La tradició jueva contempla l'arc de sant Martí com un signe de pau terrenal. La seva presència indica que per molt intensa que sigui la pluja el sol sempre tornarà a brillar. La seva configuració semblant a un arc de tir invertit expressa que s'han acabat les amenaces. Els seus colors harmònicament conjuntats criden a les diferents races i nacions a fer el mateix. Per això el Talmud ensenya a recitar aquesta benedicció quan es contempli l'arc de sant Martí: "Lloat siguis Senyor, Déu nostre, Rei de l'Univers, que et recordes de l'Aliança, que ets fidel a ella, i que guardes les promeses" (Ber 59a)

dimecres, 15 de febrer de 2017

QUINA SERÀ LA NOSTRA RESPOSTA?

Dimarts, 14 de febrer de 2017
Sants Ciril i Metodi, Patrons d’Europa
Ac 13, 46-49/Sl 116/Lc 10, 1-9


Imagino que sant Ciril i sant Metodi no van treballar sols per portar el missatge de l’Evangeli als pobles de parla eslava. Com sigui, sí que és cert que d’aquella tasca avui, tot i els segles que han passat, en queda rastre tant a nivell lingüístic, perquè hi ha molts països que empren encara el conegut alfabet ciríl·lic ideat per sant Ciril; com a nivell espiritual i de fe, malgrat els estralls d’anys de totalitarisme comunista rus. Però sí que és cert que, perquè això fos possible, van ser necessàries una crida i una resposta.

Ciril i Metodi exemplifiquen el que avui expliquen les lectures en la celebració de la seva festa. Per una banda, ells en el seu temps foren com aquells setanta-dos de l’Evangeli enviats per Jesús de dos en dos cap a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar. Com aquells homes (i potser dones) que no eren dels Dotze però que compartien amb ells la crida i la missió confiades per Jesús. Com també la visqueren a nivell particular l’endimoniat de Gerasa un cop guarit, la dona samaritana després de la seva trobada amb Jesús o l’eunuc etíop després de ser catequitzat i batejat pel diaca Felip: tots ells enviats a predicar als de llurs respectives cases. Homes i dones empesos per sentir en el fons del seu cor la veu de Jesús que primer de tot els captiva, els guareix i els enamora per després fer-los sortir d’ells mateixos per compartir el que han experimentat en primera persona. Aquella veu de la qual donen testimoni en la primera lectura Pau i Bernabé quan diuen davant dels qui els qüestionen: Així ens ho té ordenat el Senyor: “T’he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins als límits de la terra” tot citant el profeta Isaïes (49, 6), rebuda aquesta com una paraula punyent que els ha fet predicadors per portar la Bona Nova de Jesús a l’estil de Jesús, com també hem escoltat: aneu sense bossa, ni sarró, ni calçat... cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent d’aquell lloc: “El Regne de Déu és a prop vostre”.


Avui no són Ciril i Metodi, la Samaritana o l’Etíop qui escolten aquesta paraula. Avui som tu i jo que escoltem Jesús que ens anima a portar el nostre testimoni, el que hem experimentat, al seu estil: amb la senzillesa de Jesús, amb els mitjans de Jesús, a la manera de Jesús. Ciril i Metodi escoltaren la crida i hi respongueren. Què farem nosaltres, quina serà la nostra resposta?

EL CONTRARI DEL PECAT

Soren Kierkegaard , un pensador danès , del segle XIX deia que el contrari del pecat no era la virtut, sinó la llibertat.  Amb tot, cal dir que  només es pot pecar si s’és lliure. Si no, no seria pecat, sinó simple instint. Però un cop hom, lliurament, s’endinsa en el pecat, es perd la llibertat i hom entra en l’obrar compulsiu, que no és lliure sinó fruit de l’adició. És el que passa amb l’alcohol, o les drogues, es comença lliurament i s’acaba essent presoner. I això també passa a tants comportaments que repetim més per acció compulsiva que no pas per opció lliure. El mateix papa Francesc ho deia de la corrupció de polítics que es comença per poc i a la llarga acaba formant part de la manera normal de fer. Així, diu el papa, el comportament corrupte es va tornant compulsiu ;més enllà de tot benefici econòmic, queden presoners d’una manera de fer, que, amb la seva opció lliure d’entrada i la repetició,  s’han convertit en una presó. D’això ens criden l’atenció els pedagogs quan el nen  comença a prendre coses dels companys o de la mateixa família, sinó se li dona la importància que té, es pot crear com una adició autodestructiva que ja ni té en compte el benefici que en treu. Al final l’acció no és lliure, és compulsiva.
D’aquí l’aparent contradicció que trobem amb el text del Llibre de Siràcida i la Carta  als Romans de sant Pau. El text del Siràsida  diu: “Si tu vols, guardaràs els manaments: ets tu qui has de decidir si et mantens fidel”. El text de Pau, en el capítol 7 de la Carta als Romans, diu: “No entenc què faig, perquè no faig el bé que vull, sinó el mal que detesto” “veig que sóc capaç de voler el bé, però no de fer-lo; no faig el bé que voldria sinó el mal que no voldria”.  Poc a poc, per la repetició compulsiva, hem gravat la “llei del pecat”. S’instal·la en nosaltres el que Pau anomena “llei del pecat que planta cara a la nostra raó” i ens treu la llibertat que el llibre del Siràcida mostra i que descriu el primer moment quan la llibertat opta pel pecat.
Per això des del començament del Nou Testament fins al final es parla d’alliberar-nos del pecat, que ens fa esclaus i bloqueja la nostra llibertat. “El contrari del pecat no és la virtut sinó la llibertat”.La llibertat és el do fruit d’haver estat alliberat del pecat. Però això no podem fer-ho nosaltres per la pròpia força, com pretenien els fariseus. Dirà Jesús “que si no sou més justos que els mestres de la llei i els fariseus, no entrareu al Regne de Cel”. L’oració d’entrada de la missa d’avui ens dona la direcció adequada per retrobar la llibertat.  Diu així la pregària col·lecta d’avui:”Oh Déu, vós prometeu d’habitar en els nets i humils de cor: feu que, per la vostra gràcia, siguem dignes de la vostra estada en nosaltres”.
Que Déu faci estada en nosaltres, que siguem el seu temple. Aquí rau la nostra força, en Ell. Però la pregària diu que Déu habita en els nets i humils de cor.  Crec que el començament es troba en la humilitat. El que la tradició cristiana ha traduït moltes vegades per veritat. Ser humil és viure en la veritat. La veritat això que no es valora gens avui. Però la veritat és la porta que fa possible que Déu entri, sigui en nosaltres. Per tant que entri i faci niu en nosaltres la felicitat. És el que ens diu Jesús en el sermó de la Muntanya: “no juris mai...Digueu senzillament sí quan és sí i no quan és no”. Digues la veritat, sigues humil, mira’t tal com ets, no distorsionis el que veus en tu. Sigues capaç de recordar el mal que has fet, has desitjat o el bé que hauries d’haver fet i no has fet. I no posis per a tu com a regla de mesurar el que tothom fa, sinó Jesús. Ell és la veritat. I és aquesta veritat la que ens farà lliure perquè és el camí que porta al Pare. I també és el camí que porta al Pare a nosaltres.
El contrari del pecat no és la virtut sinó la llibertat. Per això Jesús diu en l’evangeli de Joan: “Us asseguro que tothom que peca és esclau....Per això si el Fill us fa lliures, sereu lliures de debò”, però no és una llibertat simplement de frases i paraules sinó de fets i veritat i s’aconsegueix amb fets . És el que diu Jesús: “Si us manteniu ferm en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat ( o sigui Jesús) i la veritat ( allò que no interessa) us farà lliures”.

CAL MÉS QUE UN CANVI CLIMÀTIC


Són molts els qui estem preocupats  pel futur de la terra, de la natura que veuen amenaçats per l’acció de l’home. I se sent exhortar que hem de saber preservar i cuidar la natura pels nostres fills,  per les futures generacions. Però crec que haurien de dir al contrari. Certament que es tracta de cuidar i preservar la natura per a les futures generacions, però sobretot es tracta de cuidar i educar les futures generacions, perquè la relació amb la natura no sigui de domini i explotació sinó de preservar i cuidar-la. De fer possible que el nostres fills tinguin una relació d’harmonia i fraternitat entre els homes i la natura. Si només preservem la natura sense canviar el cor, segur que serà impossible una relació que no sigui d’explotació.
No n’hi ha prou en canviar les coses i fer noves lleis, cal canviar el cor dels homes. Cal una manera nova de ser i fer. Cal una alternativa a la nostra cultura del tenir i del diner. Perquè tal com tractem la natura no és més que una concreció de tota una mentalitat, d’una cultura que ho envaeix tot i fa veure con normal i evidents actituds i fets violents i destructius. Però cal dir en tota claredat que un tal canvi si és real i profund comporta dolor i persecució, lluita i fins la possibilitat de perdre la vida. No es tracta de paraules boniques i frases d’ autoajuda. Ens hi va la vida.
Cal una alternativa, cal canviar el cor i cal assumir el sofriment que comporta. Tot depèn del meu cor, tot depèn de si m’obro o no el Regne de Déu que truca a la meva porta. Un món nou, llavors, és possible.  Això és el que vol ser les benaurances. Jesús vol fer aquest poble humil i senzill que busqui refugi en el nom del Senyor, que busqui la bondat i la humilitat. I quan parla d’aquest poble està parlant bàsicament de nosaltres, els qui ara estem aquí. D’aquests que, com diu sant Pau, als “ulls dels homes som poc instruïts, que el món té per ignorants, febles sense grans  mitjans” .Som nosaltres els qui Jesús crida a compartir el seu camí , camí dels qui són perseguits per cercar la justícia, perseguits per causa de portar el nom de Jesús. Això cal tenir-ho en compte, aquest és el context de la proposta de Jesús: les benaurances. Només qui assumeix compartir el camí de Jesús, només el que se sap compartint la vida amb Jesús entendrà què vol dir ser pobre, humil, net de cor, constructor de pau, compassiu .
Cal salvar la Natura  per a les generacions futures, pels nostres fill. Però sobretot cal canviar el cor dels homes. Cal fer lleis, cal organitzar-nos per no sols salvar la Natura, sinó per fer un món més humà. Però cal saber que tot depèn no de fer coses i lleis noves sinó de fer un home nou. Som convocats per a fer un poble humil i senzill, el poble de Jesús,  que obri al seu cor a Déu que truca a la nostra porta. Hem d’obrir-nos a Déu, hem d’obrir-nos a l’eternitat font d’alegria i festa . Font de benaurança i felicitat. El nostre cor només reposa aquí.