REBRE I ACOMIADAR MARIA DE NATZARET

Ap 11, 19a;12,1.3-6a.12ab; 1Co 15, 20-27a; Lc 1, 39-56


Avui, arreu de casa nostra, se celebra solemnement la festa de l’Assumpció de Maria. Enguany aquesta festa és com més festa, perquè a totes les diòcesis de Catalunya hem rebut, ni que sigui de pas, milers i milers de joves vinguts d’arreu del món. L’alegria i l’enrenou, pròpies de la joventut, amb la seva barreja de races, costums i llengües han transformat en primavera de la fe l’estiu de les nostres terres.

També a ells els hem acollit i, demà, si Déu vol, els direm “adéu siau” en el seu camí cap a Madrid. I allà, també els tocarà donar-los la benvinguda i, al seu temps, acomiadar-los quan tornin als seus respectius països, al tràfec del dia a dia.

I la vida és així, un dir “hola” a noves esperances, a nous projectes, a noves amistats... i un dir “adéu” a tantes altres coses i persones. També les lectures d’avui ens parlen de la rebuda i del comiat d’algú que, penso, tenen quelcom a dir-nos.

Comencem per la rebuda. ¿Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Prenguem aquestes paraules no com una història del passat, com la trobada, fa més de 2000 anys entre dues dones: Elisabet i Maria; sinó com el que són, les paraules de l’Evangeli per a nosaltres AVUI.

Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-ME, a mi, avui? I què implica que Ella vingui a visitar-me, AVUI? Quina és la situació que jo estic vivint? Em trobo en un moment de bonesa, de salut, d’estabilitat, d’alegria...? En l’Evangeli d’avui Maria porta dins el seu ventre el misteri de l’Encarnació. D’aquest Jesús, Aquell a qui confessem com a Senyor, que no ve com a enemic nostre, per a fer-nos la vida més difícil o impedir-nos de ser feliços... sinó Aquell que es revela font veritable d’alegria, Aquell capaç de canviar l’aigua de la nostra quotidianitat en el vi de la sorpresa i de la novetat. Em trobo en un moment de por, de crisi, d’angoixa, de malaltia...? Aquest Jesús, encara en el ventre de Maria en l’Evangeli d’avui, és el Senyor que mira també la nostra petitesa, l’acull i l’eleva. La fa digne del seu amor, de la seva cura, de la seva protecció. És el Jesús que també vol néixer en la nostra història i que mai no ens deixarà sols! Les nostres entranyes també poden avui saltar de goig!

Parlem del comiat. També la nostra festa d’avui ens parla d’un comiat, però d’un comiat en esperança. A l’Església Oriental, la festa d’avui és coneguda amb el nom de la Dormició de la Mare de Déu, una clara referència a la seva mort. Perquè Maria ha fet el camí de tots els humans. Però ho fem recordant allò que, de moment, ha estat propi d’Ella: la seva assumpció, és a dir, el seu ser assumida per Déu en tota la seva humanitat: en cos i ànima hem dit a la pregària en començar l’Eucaristia. Justament així aquesta celebració d’avui esdevé la concreció del preciós missatge d’una promesa acomplerta fidelment per Déu mateix. El Déu Vivent no és Déu de morts, sinó de vius. I, en Jesús, tots estem cridats a tenir la fi de Maria. Maria esdevé la primícia de l’esperança a què és cridada tota la humanitat: saber que les nostres penes i alegries no són quelcom aliè a Déu; que la nostra vida, a les seves mans, és una vida plena de totes totes. I que la nostra fi no és un caure en el buit de l’oblit. Perquè, si bé podríem ser oblidats pels homes, si segurament cap enciclopèdia mai no recordarà el nostre nom perquè no hem estat mai un descobridor, un inventor, un polític de renom... Déu té bona cura de nosaltres i, a la fi dels temps (recordeu ara la segona lectura que hem fet?), quan tot estigui sotmès a Déu, no hi haurà res del més pregon de nosaltres mateixos que s’hagi perdut. I no seran uns altres ulls els qui veuran Déu, sinó els nostres.

Avui, però, en l’Eucaristia, penyora dels béns futurs, contemplem com un mirall tot aquest misteri de la redempció sota el prisma de la festa de Maria. Ella ens visita avui i ens porta el missatge joiós que Déu, en Jesús, és enmig nostre, per a donar-nos vida, per a gaudir sempre de la seva amistat, una amistat que s’estendrà més enllà de les portes de la mort. Certament, amb Ella, amb Maria, podem dir: Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles!

L’Assumpta i els dracs (Mare de Déu d’agost 2011)

“Aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles”.

Aquesta descripció del llibre de l’Apocalipsi ha estat assumida per la iconografia cristiana com una evocació de Maria assumpta al cel. Recreem, per uns instants, les imatges que hem vist alguna vegada: Maria apareix sola i dempeus, sostenint-se damunt un núvol i la lluna, i amb una corona d’estels.

No és clar que aquesta descripció de l’Apocalipsi sigui la de Maria glorificada al cel. Més aviat sembla una al•lusió a les dificultats que viu l’Església terrenal del moment, però utilitzant les característiques imatges celestials de la literatura apocalíptica. La intenció és alleugerir la duresa del moment històric i encoratjar la perseverança. Un detall és el poderós drac rogenc que actua en les altures sembrant malvestats, fins i tot amenaçant aquesta enigmàtica dona que ha de fugir al desert.

Això és una situació teològicament inacceptable en l’àmbit celestial: Maria assumpta segons la tradició catòlica, la dormició de Maria segons la tradició oriental, Maria ressuscitada i glorificada, gaudeix de plenitud divina, i cap drac -per roig que sigui- li pot fer ombra; però sí a l’Església terrenal, perseguida en aquell moment per l’imperi romà. Amb els seus caps, banyes, diademes, i forta cua es mostrava invencible, fins al punt de voler engolir el fruit de les entranyes eclesials: el Messies Jesús.

Els dracs continuen actius en els nostres temps: els més forts reprimint amb tancs i soldats els qui gosen desafiar el seu domini; els més febles utilitzant el terrorisme com a bandera d’afirmació; els més subtils autoanomenant-se dracs bons i justificant atacs als qui consideren els dracs dolents; els més intransigents imposant els seus principis amb tots els mitjans possibles; els més aprofitats submergint en la pobresa els altres; els més inconscients desplegant un benestar injust; els més perspicaços especulant, augmentant el deute i pactant amb el món del capital; els més discrets movent els fils de tot sense que ningú se n’assabenti; els més immorals traficant amb tot el que els reporti beneficis.

La llista de dracs podria continuar, però volem evitar la crítica tòpica, i el que és pitjor per a un creient, la desesperança. Si hi ha quelcom que vol significar la festa d’avui és que el triomf final és de Déu: “Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa”.

Maria assumpta al cel és una mostra d’aquest triomf sobre els dracs terrenals i reals. Maria assumpta al cel intercedeix activament davant Déu perquè nosaltres no tinguem por a desemmascarar-los i a enfrontar-nos-hi.

Una tradició integradora (Diumenge 20)

“Tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració”. El profeta Isaïes, entusiasmat pel retorn de l’exili babilònic i la reconstrucció del temple de Jerusalem, posa en boca de Déu aquesta proclama integradora.

El poble israelita viu a finals del segle VI abans de Crist l’equivalent a una renaixença catalana. Calia especificar la identitat jueva per defensar-se del conqueridor de torn. Es tractava de construir unes bases socials i religioses després de dues generacions d’exili que amenaçaren greument la seva supervivència com a poble.

Eren dues les tendències en la construcció de la identitat nacional israelita, que malgrat el risc de ser simplistes, podem agrupar en judaisme ortodox i judaisme integrador. El primer el trobem fonamentalment en la Torà, el nostre Pentateuc. El segon, sobretot en els Profetes. Però ambdós, ortodoxos i integradors, reivindiquen i respiren els mateixos aires de nacionalisme religiós: l’aliança amb Israel és el gran aglutinant indefugible.

Isaïes, un exponent d’aquest judaisme integrador, sensible a la barreja ètnica de l’Israel postexílic, proposa als nouvinguts que volien lloar Jahvè simplement de no violar el repòs del dissabte i de mantenir-se fidels a l’aliança. No parla de guardar escrupolosament el dissabte i de complir tots els manaments de la Llei. La proposta del profeta és oberta i positiva, i consolida la identitat religiosa.

En temps de Jesús segueixen ambdues tendències en el judaisme. Jesús participa d’aquest judaisme integrador que, malgrat manifestar de forma provocativa l’orgull de la identitat israelita, acull el prec de la dona cananea i guareix la seva filla. Aquest va ser el segell d’identitat de Jesús, anunciar que el judaisme integrador dels profetes era una realitat escatològica. Amb ell, els anhels messiànics israelites esdevenien realitat. Sant Pau ho captà i veié en Jesús l’acompliment definitiu de les esperances d’Israel, no el fundador d’una nova religió, com habitualment prediquem des del cristianisme.

El cristianisme primitiu també es trobà amb la mateixa realitat que Isaïes. El concili de Jerusalem, celebrat a mitjans del segle I, al veure l’afluència de molts no jueus en el grup de seguidors de Jesús, sols posà tres normes: no menjar carn sacrificada als ídols, no menjar sang, i abstenir-se de relacions sexuals il•legítimes. Eren els mínims de convivència amb la tradició religiosa heretada.

Dins d'aquest marc d’una tradició religiosa que vol ser integradora no amaguem la nostra gratíssima sorpresa quan hem llegit la notícia que, durant la Jornada Mundial de la Joventut, s’autoritza a tots els capellans a absoldre en confessió a les dones que hagin avortat. Només per aquesta proposta integradora ja val la pena aquesta trobada amb totes les crítiques que se li puguin fer.

Vespres i Xabat (Cròniques jerosolimitanes 25)

Són les set de la tarda, l’hora de començar les vespres, la pregària litúrgica del capvespre. El responsable de la casa s’aixeca del banc -suscitant que la resta fem el mateix- i es disposa a encetar la recitació dialogada de l’Àngelus.

En aquest precís moment, durant els instants que triguem a incorporar-nos, comença a sonar el xofar anunciant l’inici del xabat. Es tracta d’una potent sirena que sona com un corn, que imita l’antic instrument elaborat amb una banya de boc o de gasela. Des de temps bíblics, el xofar serveix per cridar al poble jueu a la pregària o per anunciar una festa religiosa.

Ens complau que l’inici de la nostra pregària coincideixi amb el so del xofar i el començament del xabat, sempre pendent de la posta de sol i que, al voltant del solstici d’estiu, s’esdevé en aquesta franja horària.

El divendres següent, mentre recitem l’Àngelus, el xofar torna a sonar amb l’habitual sonoritat i durada, audible de forma molt amable en la zona on vivim, i que es converteix en un acompanyament que, de nou, realça i amara de calidesa els nostres avemaries. Simultàniament, el jueus són novament convidats a iniciar el dia de repòs pregant a la sinagoga.

Una joia interior ens torna a envair, i un somriure discret es dibuixa en els nostres llavis, perquè els murs de recels i desdenys que ambdós hem aixecat -i persistim a mantenir- s’esvaeixen dolçament durant aquesta estona.

Enrenou o quietud? (Diumenge 19)

Dissabte passat, a la tarda, va caure una tremenda tempesta a Barcelona. Llamps, trons, vent, i un fort aiguat ens deixaren atemorits durant una estona. Les forces de la natura regnaven damunt nostre amb una evidència aclaparadora.

Aquesta vivència recent ens permet recrear més fàcilment l’escena d’Elies dalt de la muntanya de Déu. El profeta guaita al seu voltant, esperant de reconèixer la presència de Déu. Diferents fenòmens apareixen dalt la cima: una forta ventada, un terratrèmol, i foc. Són imatges poderoses de la natura que la religiositat popular associa amb la presència d’un Déu que tot ho domina.

Però el profeta no percep Jahvè en cap d’aquests fenòmens, però sí en el “so d’un aire suau”, com el que ahir bufava a estones. Aleshores Elies reacciona, i es cobreix la cara amb el mantell.

La catequesi que podem fer-nos al respecte és fàcil: no busquem la presència de Déu en grans manifestacions, ni de la natura ni humanes, sinó en les discretes remors que ja coneixem. Les primeres ens aclaparen i neutralitzen. Però les segones, de tan properes i assequibles, ens poden passar desapercebudes.

Això que a nivell espiritual i de vivència religiosa ens sembla tan evident, no ho és tant quan passem a organitzar una pastoral eclesial. ¿Quines accions ajuden més a una profunda experiència de Déu? ¿Les grans manifestacions, o les que s’esdevenen en petit grup o en la solitud?

Les grans manifestacions religioses -com la jornada mundial de la joventut a Madrid- són un revulsiu eclesial, fins i tot propicien conversions religioses, però no afavoreixen experimentar “el so d’un aire suau” que fa cobrir-te la cara amb el mantell. Això no treu que sigui possible experimentar-ho; no manllevem a Déu la capacitat de revelar-se on vulgui.

Però l’escena dalt la muntanya de l’Horeb tipifica una manera discreta i íntima d’acollir la presència de Déu, feta de quietud, silenci, i contemplació. És cert que trobem altres textos bíblics on Déu és manifesta de forma més aclaparadora, però l’experiència religiosa d’Elies no sols ha inspirat l’espiritualitat carmelitana, sinó que ens obre un camí definit vers l’experiència mística. De fet, ens acompanya en les celebracions senzilles i austeres que es fan habitualment en tants llocs.

Perquè Déu no és algú que imposa, sinó que et sedueix. No és algú que venç, sinó que et convenç. No és algú que aclapara, sinó que t’amara.

Revelacions (Transfiguració 2011)

Quan els pelegrins visitem la muntanya del Tabor l’associem amb l’episodi de la transfiguració, seguint una tradició bizantina. Però l’evangeli sols menciona “una muntanya alta”, sense més referències.

Aquesta muntanya alta és una clara evocació al Sinaí, la muntanya de les revelacions a Moisès i Elies. Seguint una altra tradició bizantina, identifiquem aquest cim amb el Djebel Musa -als peus del qual es construí el monestir de santa Caterina-, però no podem assegurar el seu emplaçament amb certesa.

Hem de reconèixer que no som capaços d’assegurar l’ubicació d’aquestes dues muntanyes, l’escenari de les principals manifestacions de Déu. La raó és definitiva: la revelació divina, inefable i expansiva, no es pot circumscriure ni delimitar. És a dir, no es pot encaixonar, ni arxivar, ni manipular, ni controlar. Mai més ben dit: gràcies a Déu!

Recapitulació (Divendres 18)

El llibre del Deuteronomi és una llarga recapitulació abans d’entrar a la terra promesa. Moisès exhorta el poble a fer revisió de vida, a mirar enrere, a descobrir la presència de Déu, i a fer conclusions: “Reconeix que el Senyor és l’únic Déu. Guarda-ho sempre en el teu cor”.

El capítol provincial, la tranquil·litat estival, uns dies de recés, són també oportunitats de recapitular, de mirar enrere, de descobrir la presència de Déu, de fer conclusions: “Compleix els seus decrets i els seus manaments perquè siguis feliç amb els teus descendents”

Càstig diví (Dijous 18)

Quina patata calenta tenen el judaisme i el cristianisme a l’hora d’interpretar el miracle de les fonts de Meribà!

Avui no hi ha excuses de relat escapçat, com ahir. Després de fer brotar aigua de la roca, Déu anuncia a Moisès i Aaron que no entraran a la terra promesa. Què han fet malament els dos germans per rebre tal càstig?

La tradició jueva dóna diferents respostes. L’aproximació més suggerent és la de Maimònides, en el segle XII: diu que Moisès va ser castigat per haver perdut els estreps amb el poble anomenant-los “rebels”, i per colpejar exasperat la roca dos cops, com si volgués bastonejar al poble.

“Quan un profeta perd els estreps, el do de profecia l’abandona”, diu el Talmud.

Qui és el dolent? (Dimecres 18)

La lectura del llibre dels Nombres que hem proclamat ens dóna gat per llebre. Fa com aquell predicador que parlava de ruda en lloc de parlar d’alfàbrega.

Hem escoltat que els exploradors tornen d’inspeccionar la terra de Canaan amb la cua entre cames, i el poble plora amb grans crits tota la nit. La resposta de Déu és sorprenentment rigorosa: passaran quaranta anys pel desert i moriran tots els qui han murmurat i s’han revoltat. La reacció divina és massa simplista.

Ens hem perdut el més important, car la lectura té la gosadia de resumir dos capítols sencers en un fragment, escapçant que el poble d’Israel menysté Moisès i Aaron, i decideix canviar de líders. També pretenen apedregar Caleb i Josué que insisteixen de no tenir por i entrar a Canaan. És quan Déu apareix i posa ordre.

És cert que són capítols que desprenen fermesa, però el relat s’ha de llegir sencer, altrament els israelites semblen les pobres víctimes d’un Déu implacable, que als rigoristes els encanta de predicar, i als progressistes de refutar.

L’èxode d’Israel i el nostre (Dilluns 18)

Les vicissituds pel desert del poble israelita -narrades en els llibres de l’Èxode i dels Nombres- són uns relats vitals, humaníssims, quotidianíssims, plens de mediocritats humanes i de respostes divines, talment com la nostra pròpia existència.

Nosaltres també enyorem el peix, la carn, els cogombres, els melons, les cebes i alls que hem menjat en moments passats que idealitzem. Així mateix, ens avorrim de repetir els mateixos àpats, que com el mannà, ens serveixen regaladament a taula. Igualment fem cercles de lamentacions a l’entrada de casa, i ens afeixuguem pel pes de les responsabilitats, queixant-nos davant Déu de la nostra impotència.

Però el poble d’Israel acaba entrant a la terra promesa malgrat els seus planys, i mercès a les empentetes, estrebades, i algun merescut cop de garrot provinents de Déu.