DE NARCÍS A SANT NARCÍS

Dimarts és sant Narcís, patró de Girona. El nom de Narcís, amb tot,  prové de la mitologia grega. Segons diu Ovidi totes les noies s’enamoraven de Narcís, però ell les menyspreava totes i estava absort en la contemplació de la pròpia bellesa. Tant era així que mirant-se en el reflex d’un riu finalment s’ofegà. Etimològicament Narcís vol dir produir son, Narcís té parentiu lingüístic amb narcòtic.

De fet les persones narcisistes, centrades en si mateixes, que tenen un sol tema de conversa: només parlen de si mateixes, produeixen son, avorriment a l’entorn. Però elles estan tan desconnectades de l’entorn que no s’adonen.

Però, la ciutat de Girona no celebra aquests Narcís sinó sant Narcís, que segons Eusebi de Cesarea, historiador del segle IV,  fou bisbe i màrtir de Jerusalem en el segle II. Els dos Narcisos no van morir de mort natural. Però mentre un moria tallant tota relació i engolit per si mateix, l’altre ho feia per servir els seus germans i per amor a Crist.

I aquest és el camí que tots hem de fer: passar del Narcís de la mitologia, engolit per ell mateix, al sant Narcís centrat en Crist i en el servei als altres. I així enlloc de ser un narcòtic per un mateix i per els altres serem creadors de vida per estar, no somnolents sinó ben desperts i  atens al nostre entorn.

El Fariseu que prega en el temple tot dient “Gràcies Senyor perquè no sóc com els altres homes; lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos...” encara no ha superat el narcisisme, està centrat en ell, no en Déu. El primer que haurà de fer per anar cap a Déu és adonar-se que és “com els altres homes”, per tant, pecador. Perquè no es tracta de comparar-se amb els altres sinó amb Jesús. I aquí neix l’abisme. El nostre punt de referència no són les estadístiques, ni les majories. El nostre punt de referència és Jesús. Per tant el primer que haurà de fer el fariseu és identificar-se amb el cobrador d’impostos, amb el pecador. Revelant-se la bondat de Déu, revelant-se Crist, l’abisme del seu amor, les nostres mediocritats són molt semblants, són irrellevants les diferències.

I això no és anular l’home simplement sinó fer-nos adonar d’ on estem, de que ridícul és jutjar l’altre. I el que encara és més important, posar-nos al davant  l’alternativa que Déu ens proposa. I aquesta alternativa és Jesús. Jesús que no sols és una proposta, sinó, que com diu el salm “El és a prop dels cors que sofreixen”. Ell mateix ens assisteix, ens acompanya, ens treu del pou.

Crist ens salva del nostre Narcís, del nostre egocentrisme destructiu, aïllat i autodestructiu. I malgrat això no ens dona una personalitat diferent de la nostra ja que quan ens emmirallem  en Crist ens reconeixem a nosaltres mateixos en el més profund o original que som. Ja que ell és imatge del Déu invisible i nosaltres hem estat fets a la seva imatge i semblança. Crist salvant-nos de nosaltres mateixos ens fa ser autènticament nosaltres mateixos. És com si Narcís mirés més profundament i darrera la seva primera imatge, en el fons, hi descobrís la seva autèntica imatge: Crist.

Aquesta és la experiència de Pau que veu la seva pròpia vida com una libació vessada sobre l’altar. Pau a fet d’ ell mateix una autodonació, una ofrena, com Crist. És el pas del Narcís a sant Narcís.

  

SENYOR,ENSENYEU-NOS A PREGAR

Les mans alçades cap el cel són una forma d’expressar corporalment la pregària. Molts pobles i cultures així ho han fet i encara avui ho fan. Segons el llibre de l’Èxode, també Moisès ho fa, intercedint pel seu poble. Aquesta postura expressa total lliurament a Déu i a la vegada les palmes de les mans dirigides cap el cel són expressió del qui demana, del qui espera rebre.

Aquesta postura la trobem pintada moltes vegades en les parets de les antigues catacumbes de Roma dels primers segles cristians, en l’època de les primeres persecucions. Però hi ha una diferència que cal remarcar entre la postura orant que es veu en aquestes pintures i la postura orant de Moisès o d’altres tradicions. Les mans dels orants de les pintures cristianes no tenen el palmell girat cap amunt, cap al cel, sinó obertes cap endavant. Aquesta petita diferència és molt expressiva, ja que vol imitar la postura de Jesús a la creu que, amb els braços oberts i les mans clavades, pregava al Pare intercedint pels seus botxins i per tot el món en el moment de la seva autodonació total. És Ell, Jesús, qui ens ensenya com hem de pregar sense perdre mai l’esperança. I és en la creu la culminació de l’ensenyança de Jesús sobre la pregària, el cim del que els volia dir als deixebles quan li demanaren: “Senyor, ensenyeu-nos a pregar”.

Aquelles pintures de les catacumbes ens mostren la voluntat dels primers cristians d’identificar-se amb Jesús, d’unir-se a Ell, d’imitar-lo, de pregar com ell, d’ajuntar-se a la seva total autodonació. Els cristians feien la postura de sempre per pregar, però transformada per la seva adhesió a Crist. Sant Pau fa el mateix, diu al seu deixeble Timoteu: “Des de petit que ja coneixes les Sagrades Escriptures que tenen el poder de donar-te la saviesa que duu a la salvació, a través de la fe en Jesucrist”. Fixeu-vos com Pau remarca que les Escriptures tenen el poder de donar la saviesa que duu a la salvació, però per la fe en Jesucrist. És Jesús que fa d’intèrpret de les Escriptures. És a través de la fe en Ell que elles esdevenen salvadores. És el que diuen els deixebles després de trobar Jesús ressuscitat pel camí d’ Emmaús: “No és cert que el nostre cor s’abrusava dins nostre quan, pel camí, ens obria el sentit de les Escriptures”.

Així, els cristians entreveiem en Moisès amb els braços oberts tot pregant una imatge de Jesús en creu pregant per tots nosaltres, no destruint els nostres enemics com ens diu l’Èxode, sinó perdonant-los, reconciliant-nos, com Jesús a la creu. I si algun enemic cal destruir és el que tinc a dintre, aquell que m’impedeix autodonar-me, oblidar-me de mi mateix.

A partir de Jesús es rellegeixen totes les escriptures. Per això el prevere, a l’hora de fer la pregària a l’eucaristia, també assumeix aquesta postura de Jesús a la creu. I per aquesta mateixa raó ens posem drets en la lectura de l’Escriptura només quan es llegeix l’Evangeli. És ell qui rellegeix tota l’Escriptura i li dóna un nou sentit. I també rellegeix tota la nostra vida a la seva llum. La meva vida. La vida de l’Església i del món. Ell n’és la clau d’interpretació.

Per això, quan parlem d’un màrtir diem que és aquell que mor per Crist, però sobretot com Crist: perdonant...i, si cal, demanant perdó, com ha dit l’arquebisbe de Tarragona amb les implicacions amb la dictadura franquista. I com ha fet l’episcopat d’Argentina demanant perdó per les implicacions amb la passada dictadura. Un dels firmants d’aquest document fou l’actual papa Francesc, llavors arquebisbe de Buenos Aires.

HOLOCAUST

Dimecres, 23 d’octubre de 2013

Sant Joan de Capestrano, prevere

Rm 6, 12-18/Sl 123/Lc 12, 39-48

Avui he fet la prova. He cercat la paraula holocaust a internet i el primer que m’ha aparegut ha estat, com ja suposava, la referència a l’extermini dels jueus que tingué lloc durant la Segona Guerra Mundial de mans del totalitarisme nazi. Com aquella barbaritat fou ben grossa, ha quedat per sempre més fixada a la nostra memòria col·lectiva la paraula holocaust a aquella massacre i d’aquí també que l’apliquem a qualsevol altre tipus de barbaritat semblant.

Però holocaust és un mot que prové del grec i que vol dir “consumit del tot” fent referència a un tipus de sacrifici en què la víctima era tallada a trossos i cremada del tot en ser oferta a Déu. A Israel era un sacrifici solemne que es feia dos cops al dia, al matí i a la tarda, en expiació per a tot el poble. Quan el poble d’Israel es va quedar sense sacerdots i sense Temple, aquest sacrifici fou substituït per una pregària especial oferta també al matí i al vespre. En la litúrgia cristiana són les nostres pregàries de Laudes i Vespres.

Però es podria dir que hi ha una altra manera de considerar el mot holocaust, i és el que avui ens suggereix sant Pau a la primera lectura: No deixeu regnar el pecat en el vostre cos mortal seguint les vostres passions, no presteu al pecat el vostre cos perquè en faci armes per al mal; més aviat oferiu-vos a Déu, ara que heu passat de la mort a la vida; oferiu-li tot el que sou com a armes per al bé.

Hi ha tot un programa de vida en aquestes paraules de l’Apòstol, perquè aquest oferir-se del tot no és una tasca que es fa un dia i prou, sinó que, com suggeria als seus practicants l’holocaust que dos cops al dia era ofert al Temple de Jerusalem, ha de ser un oferiment sense reserves de tot el que som i tenim cada dia i tots els dies de la nostra vida, perquè el nostre tarannà és més aviat el contrari: volem posseir, volem controlar, volem assegurar tot el que som, tot el que tenim i tot el que hi ha al nostre voltant i que potser no és nostre. I ho fem sovint oblidant que tot el que som i tenim és do, més encara, des del nostre baptisme està posat tot als peus d’un Senyor que té tot el dret a reclamar-ho, perquè és Senyor (sense ser un dèspota), perquè és Déu (sense ser un ídol esclavitzant), perquè és Aquell que s’ha encarnat, ha mort i ha ressuscitat per tots nosaltres.

Cal veure, però, que oferir-se del tot, aquest donar-se sense reserves, no té res a veure amb un nirvana que cerca la fusió amb un poder ultra-transcendent i impersonal que acabaria també des-personalitzant-me a mi mateix en aquesta fusió; sinó que, per obra de l’Esperit Sant promès, més aviat és un dinamisme que em transforma en ofrena viva que esdevé aliment per als altres, generadora de vida, de justícia, de solidaritat, de pau... Aquest oferir-nos ens converteix, com Jesús ens diu avui a l’Evangeli, en administradors encarregats de donar l’aliment que pertoca als nostres germans i germanes. Administradors, és a dir, responsables de tot el creat: persones, animals i entorn.

Presentem, doncs, al Senyor tot el que som en la nostra pregària de Vespres i demanem-li que ens concedeixi de ser transformats en ofrena per a ser consumida, a fi que la nostra vida pugui generar la vida de Déu en el cor dels homes i dones de la nostra societat, com sant Joan de Capestrano fou la sal i la vida de Déu per als seus contemporanis.

LA PREGÀRIA "INSTANT"

Diumenge XXIX, 20 d’octubre de 2013

Ex 17, 8-13/Sl 120/2 Tm 3, 14-4, 2/Lc 18, 1-8

Som a l’era del fast-food, del “menjar ràpid”, que podem aplicar a un munt de coses. No sols les sopes ja no cal fer-les com les feia la nostra mare, a foc lent i amb molta paciència, sinó que ja te les venen deshidratades i sols cal afegir-hi aigua i posar-les al microones per tenir una sopa instant. També l’accés a la informació és instant: al minut... què dic al minut, a les dècimes de segon! Al menys és el que ens venen les diferents companyies telefòniques amb les connexions a internet d’alta velocitat, ja sigui en l’ordinador de sempre com en el darrer model de tablet, IPad o el que se li assembli. Feu la prova: què us passa quan intenteu connectar-vos a internet i la connexió, per la raó que sigui, va lenta? A que us poseu nerviosos? Jo m’hi poso i això que després haig de fer la reflexió de dir: a veure, home, vols dir que et ve ara d’un minut més o menys?

El pitjor de tot això és que darrera d’una era en què tot és instant, ràpid, veloç... anem creant una manera de ser carregada d’impaciència, de mal humor, d’estrès quan les coses no van a la “velocitat” que nosaltres voldríem que hi anessin. Cosa que és el més normal, ja que la vida porta aquestes sorpreses per ensenyar-nos justament que no tot s’ha de doblegar a la nostra voluntat. Immersos en aquesta era instant és impossible que entrem en la paràbola que Jesús ens proposa a nosaltres, deixebles seus, si no sabem fer un exercici d’alentir el pas i de saber esperar.

Perquè penso que la paràbola d’avui és, primer de tot, una teràpia per a les nostres preses, la rutina de gimnàstica perquè sapiguem exercir bé la musculatura de la pregària. Una pregària que ha de ser perseverant en el temps, que no defalleixi, carregada d’una esperança que s’apuntala no en les meves preses, no en els meus desigs, no en els meus capricis, sinó en Aquell que ESCOLTA i RESPON: I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però, en segon lloc, crec que hi ha una altra cosa que ens cal aprendre de la paràbola. En aquest sentit es podria dir que estem davant una paràbola-trampa. Ho deixa entreveure la darrera frase de Jesús: Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra? Aquesta pregunta ens ateny ja ara directament, donat que la manera en què preguem posa en evidència quina mena de fe tenim. És una fe express, que ho vol tot ara i aquí? És una fe instant, que demana i vol que tot es faci ràpidament amb el mínim esforç? És aquesta una fe madura? La fe d’uns fills i filles que confien en un Pare amorós que té cura de justos i injustos? La fe d’aquells que demanen insistentment i amb perseverança tot confiant que la seva pregària, ni que no sigui resposta ràpidament ni com ens agradaria, és realment atesa i valorada? La fe d’aquells que, tot pregant, van aprenent que la pregària més que demanar és expressió d’una fonda relació d’amor i confiança en un Déu que ens estima? La fe d’aquells que, fins i tot quan les nostres pregàries ens semblen rebutjades, aprenem a posar-nos del cantó d’aquelles vídues, orfes i pobres ben reals que clamen justícia al nostre voltant i que sovint oblidem?

Demanem avui a Déu que ens ajudi en aquesta Eucaristia a aprendre a pregar com cal, sense defallença, per ser nosaltres mateixos canal de la justícia de Déu, del seu amor, veu que crida davant Déu nit i dia per aquells a qui el món deixa tan sovint sense veu.

CAMPANYA ANTI-ESCLEROSI

Dimecres, 16 d’octubre de 2013

Rm 2, 1-11/Sl 61/Lc 11, 42-46

Sabeu el que és una campanya? El Diccionari manual de la llengua catalana la defineix així: Empresa política, comercial, etc., de durada determinada, que té un fi propagandístic, científic, comercial, etc. Per la definició ja s’entén que hi ha campanyes de moltes menes: campanya electoral, campanya comercial... però també hi ha campanyes sanitàries que ens volen posar en guàrdia davant determinades malalties tot donant-nos consells per a la seva prevenció. La campanya més típica sanitària és la de vacunació de la grip quan arriben els freds.

Si em permeteu aquesta mala comparació, les lectures d’avui també són una mena de campanya sanitària. Jo diria que avui les lectures formen part d’una campanya anti-esclerosi. Si busco al mateix diccionari el mot  “esclerosi” em diu el següent: Enduriment patològic d’un òrgan o d’un teixit degut a l’augment del teixit conjuntiu que conté. I em sembla que un problema molt greu que tenim la gent de missa, o els creients en general, és acabar patint de pneumo-esclerosi (perdoneu-me ara el neologisme), patint d’esclerosi espiritual.

És el problema que Pau, en el seu llarg tractat teològic que és la carta als Romans, veu en els seus correligionaris. En el primer capítol, Pau s’adreça als pagans, per fer-los veure que necessiten Déu i que no tenen excusa, perquè Déu, a la seva manera, se’ls ha revelat i se’ls segueix revelant com Algú que té cura d’ells. Però en el capítol que avui hem llegit s’està dirigint als jueus, com aquells que haurien de tenir coneixement i que, quan el tenen, esdevé un coneixement que empobreix, que els fa més tancats i, a més, esdevé quelcom que es gira contra ells mateixos: Cada vegada que condemneu els altres us doneu la sentència, dirà, ja que vosaltres, tot i fer de jutges, feu igual que els qui desconeixen el Déu veritable.

És la crítica de Jesús a fariseus i mestres de la llei en l’Evangeli d’avui quan, entre altres coses, com bé hem sentit, els diu: Ai de vosaltres, fariseus, que pagueu a Déu el delme fins i tot de la menta, de la ruda i de qualsevol llegum, però us passa per alt la pràctica de la justícia i de l’amor de Déu. Això és el que havíeu de complir, sense passar per alt allò altre.

Sembla que Jesús no es vol carregar cap norma, ni cap devoció. Pagar el delme d’allò que un tenia estava ben estipulat a la Llei de Moisès. Però pagar el delme hauria de ser, en primer lloc, una acció de gràcies pels dons rebuts de Déu i, en segon lloc, una disposició del fons del cor de posar allò que dono a l’abast dels que res no tenen. Per alguns, però, el delme només era fer el que tocava. I això, fer el que toca, és un símptoma d’esclerosi espiritual.

L’esclerosi espiritual és perillosa per això mateix. Perquè no ens adonem i fem d’allò que hauria de ser un mitjà que em portés a una vida plena amb Déu, un fi en sí mateix. De la pràctica, la devoció o l’hàbit que em va humanitzant, em va entendrint, em va omplint d’entranyes de misericòrdia i em va fent semblant a Déu mateix amb el seu tracte amb la humanitat (Déu no fa diferències a favor dels uns o dels altres, de pagans o de jueus, dirà Pau) passem a una norma que em va limitant, que em va tancant en mi mateix i que acabo volent imposar als demés perquè tots se semblin a mi, que sóc (com discutir-ho!), qui millor acompleix el que Déu mana. Quan arribem en aquest punt, perillem: l’esclerosi quasi pot ser del tot irreversible. L’Evangeli ja no és més una Bona Notícia, ni per a mi (sóc esclau de la norma) ni per als altres (que tenint prou amb els esclavatges i càrregues de la vida, no en necessiten un de nou); l’Evangeli esdevé un anti-Evangeli: una llosa pesada que oprimeix.

Prenguem les lectures d’avui, doncs, com aquesta campanya anti-esclerosi espiritual que Jesús avui ens ofereix, per a prendre mesures i deixar-nos convertir per Déu mateix.

CONFIA!

La professió en que ha repercutit més l’atur  ha estat entre els treballadors de la construcció. La raó ha estat que en bona part la causa de la crisi que estem patint  ha estat fruit de l’anomenada “bombolla immobiliària” . Es va construir edificis i més edificis que ara no es poden vendre.

Però si preguntem quina és la segona professió que més aturats acumula veureu que, segons les estadístiques, es tracta dels periodistes. I podríem dir que també en aquesta professió hi ha hagut una bombolla, una “bombolla informativa”, que ha edificat unes immenses construccions de paraules, fotos i vídeos que han acabat omplint tots els nostres sentits creant una visió del món bàsicament caòtica. I, a més, dels periodistes han entrat, fent-los la competència, les xarxes social.

 I aquesta visió negativa del món no ha estat creada per mala voluntat. Una vegada s’han dit totes les males notícies no queda espai ni temps per parlar de res més donant la sensació que tot és negatiu.  A més no es diferencia entre notícies importants i notícies secundaries, no es diferencia entre el gra i la palla. Tant espai ocupa un terratrèmol al Pakistan com la lesió insignificant que s’ha fet un jugador de futbol  ( o potser més), ocupa el mateix lloc la darrera anècdota d’una actriu a la vida d’una Premi Nobel.

No podem esperar del periodisme que doni bones notícies, simplement perquè no li queda espai i encara més perquè no es venen. Es venen més les xafarderies que els temes de fons. El mercat marca el contingut.

Si hom es deixa portar per la “bombolla periodística” acaba tenint una visió totalment negativa de la realitat i lineal, sense volums.  Des d’aquesta postura és molt difícil ser agraït, és molt difícil viure la vida com un do de Déu.

Si mirem el Nou Testament comprovem que la seva manera de veure el món és tant o més negra que la que avui ens donen els mitjans de comunicació. La visió del món del Nou Testament no és pas optimista, ni de color de rosa. Però malgrat això tot el Nou Testament es una explosió d’esperança i d’acció de gràcies. I la causa és ben clara, com avui ens diu sant Pau:” Pensa  que Jesucrist del llinatge de David, ha ressuscitat d’ entre els morts. Aquesta és la bona nova que predico”. És una Bona nova que depèn totalment de Déu, no de les nostres bones obres, perquè”Ell continua fidel si nosaltres no li som fidels”.

 Si Crist realment ha ressuscitat el món queda submergit en l’esperança i l’horitzó de llom impregna tota la realitat i es fa descobrir els criteris d’allò que val del que és simplement palla. Et dona el motiu segur i bàsic de donar gràcies: Jesucrist.  I així  tenir criteris i punts de referència fonamentats que facin trobar raons i fets per, no sols  per orientar-se, sinó encara més per saber aprendre a ser agraïts. I motiu per continuar lluitant i treballant.

 Una de les finalitats més importants de la vida cristiana és aprendre a ser agraïts.  Ens hi va molt. Fixeu-vos que en començar la Pregària Eucarística el prevere diu. “donem gràcies al Senyor” i tots responem “és realment just i necessari” i continua el prevere “És realment just i necessari, és el nostre deure i la nostra salvació que us donem gràcies Pare Sant”. per tant de saber donar gràcies depèn la nostra salvació.

És la diferència que veiem en l’Evangeli d’avui. Els deu leprosos són tots curats, però només al samarità, aquell que ha tornat enrere per donar gràcies,  se li diu “la teva fe t’ha salvat”. Hi ha una diferència essencial entre ser curat i ser salvat. És passar del pla simplement nostre al de Déu. Passar del terrestre a l’ Etern.  Del precari al definitiu. Però per fer això ens cal saber agrair i per saber agrair ens cal una raó que ens obri els ulls que enmig de paraules, fotos, vídeos i pel·lícules ens faci trobar les petjades del Senyor. I ningú com Ell mateix ens pot fer de guia. Per això hem de fer com el samarità i una i altra vegada tornar enrere per agrair o perquè ens orienti  enmig de tanta desorientació, perquè ens digui a cau d’orella que Ell, el vivent, el ressuscitat,  es manté fidel encara que nosaltres no li siguem fidels.

   

EL CONVIDAT

Dimarts, 8 d’octubre de 2013

Jo 3, 1-10/Sl 129/Lc 10, 38-42

A part del Santíssim, com és natural, en el nostre oratori sempre hi ha, als peus de l’ambó des d’on es proclamen les lectures, una icona presidint la pregària; icona que anem canviant depenent del temps litúrgic, de la solemnitat, festa o memòria del sant o santa que toqui celebrar. Avui, que no fem memòria de cap sant en especial, si ens haguéssiu acompanyat aquest matí a la pregària de Laudes en l’oratori, us haguéssiu trobat amb una icona molt coneguda. Sabeu quina? La Trinitat d’Andrei Rubliev (sant des del 1988 per l’Església Ortodoxa Russa). Ja la coneixeu. Està inspirada en el text bíblic del Gènesi (18, 1-8) on Abraham rep la visita de tres personatges misteriosos que parlen i actuen com un de sol. Abraham els rep i, com segueix encara essent costum al països de l’Orient, practica l’hospitalitat tot convidant-los a un àpat.

Per a mi és una obra genial. És una de les icones que més fàcilment convida a la pregària contemplativa. El mutu mirar-se dels personatges dóna un aire de familiaritat i harmonia al conjunt de l’obra. Al centre una taula-altar, on l’àpat frugal allà servit suggereix l’Eucaristia, està disposada de manera que els ulls del qui contempla la icona hi van a raure tot just allà: els tres misteriosos personatges convidats per Abraham ara ens conviden a nosaltres a formar part de l’escena.

M’hi ha fet pensar en tot això quan després he llegit les lectures d’avui. El nostre Déu és un déu que convida a l’home i a la dona d’avui a apropar-se amb confiança, fins a menjar i a beure amb Ell. Em sembla que aquesta és una possible lectura del que ahir i avui hem escoltat del profeta Jonàs. Déu envia el nostre “especial” profeta a Nínive amb una missió concreta que, al principi, no es revela massa bona: Vés a predicar a Nínive, la gran ciutat, i fes-li saber que m’ha arribat el clam de la seva maldat. I Jonàs no fa cas. A terra de pagans, jo? Mai de la vida! sembla pensar per dintre i se’n va en direcció contrària. Ja vam escoltar ahir les peripècies i avui el veiem més obedient. Jonàs és a Nínive i predica. Però la predicació té un resultat que el mateix profeta no esperava: La gent de Nínive cregué en Déu: proclamaren un dejuni i, des dels més poderosos fins als més humils, es vestiren de sac. Déu convida (ens convida sempre) a la reflexió profunda, al canvi, a la conversió, al camí de tornada a Ell, perquè segueix estimant tothom, ni que siguin “paganots” de l’alçada d’un zigurat com els de Nínive.

L’Evangeli, en canvi, ve a mostrar-nos una de les grans paradoxes de la nostra fe, ja que el nostre Déu no es deixa prendre mides, sempre s’escapa de les nostres suposicions fetes de mirar massa arran de terra: el Déu que convida, esdevé ara el Déu hoste, el Déu que es deixa convidar. En Jesús el veiem arribar a Betània. Les paraules de Jesús a Marta: Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa, no les entenc com una recriminació, sinó com un consell, a ella i a nosaltres: si hem convidat Déu a formar part de la nostra vida, ben cert que serà un bon hoste, però exigent. Perquè el Déu que escolta el clam del necessitat i del pobre, és també el Déu que desitja ser escoltat. L’Amor desitja ser estimat.

Avui, sense saber quines eren les lectures que tocaven a la missa, he llegit un text de Sant Francesc com tenim per costum de fer com a Invitatori. Providencialment, ara ho penso així, ha estat el següent: I fem sempre en nosaltres un estatge i un sojorn per a ell que és el Senyor Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant... (Regla no Butllada 22, 27a). També Sant Francesc convidava els seus frares (i a tots els qui el volguessin escoltar) a convertir-nos, com Abraham, en hostatgers de Déu, de donar-li estada i sojorn en el nostre cor, per poder tenir accés a les seves delícies. Aquesta Eucaristia d’avui és la realitat pregona d’aquest convit.

EL PROBLEMA NO ÉS EL CAMÍ...

Dimarts, 1 d’octubre de 2013

Santa Teresa de l’Infant Jesús, verge i doctora de l’Església

Za 8, 20-23/Sl 86/Lc 9, 51-56

El problema no és el camí, el problema són els obstacles. Això ho saben, sens dubte, tant els excursionistes ocasionals com els alpinistes o escaladors professionals. Un mira el mapa, veu el recorregut que vol fer, des d’on sortir i a on arribar... tot molt clar, les fites ben marcades... però l’aventura no és el mapa, ni el recorregut ben marcat, sinó el posar-se en camí i veure què es trobarà un pel camí. Perquè només quan un arriba al lloc de sortida i comença a caminar és quan experimenta si el camí costa de fer, si té pujades fortes o no, si el terreny és segur o és lliscós perquè el dia abans va ploure inesperadament. Caminant és quan un troba els obstacles, i només superant-los és quan un pot arribar al final del recorregut, a la fita marcada, i celebrar-ho.

M’ha fet pensar en això justament les primeres paraules de l’Evangeli d’avui: Quan s’acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem. Certament, l’Evangeli de Lluc acaba amb l’Ascensió, aquesta és la fita, però aquí tenim justament l’inici del camí i Lluc ens fa veure dues coses: que és un camí escollit per Jesús i que és ple d’obstacles de bon principi.

Jesús resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem. Sempre m’han sorprès aquestes paraules, perquè és la resolució d’un home que poc abans havia comentat amb els seus que no hi ha profeta que no mori a Jerusalem. Jesús és aquell que assumeix aquest rol de profeta, de ser la Paraula del Déu viu per al poble, i intueix que la seva fi serà tràgica com ho fou la de molts profetes de l’antigor; Jesús és aquell que estimant-nos fins a la fi, fa el seu darrer itinerari, el que el durà a la mort per cadascun de nosaltres. Però també em sorprèn que tot just començar ja apareguin els obstacles. Han de passar per Samaria i la rivalitat entre jueus i samaritans, més quan Jesús i els seus fan fila d’encaminar-se vers el Temple de Jerusalem, es fa notar en allò de més necessari: res d’hospitalitat, res d’acollida, com si fossin estranys i indesitjables. Però més sorprèn encara la reacció de Jaume i Joan, d’aquells que ja porten vora tres anys amb el Mestre i que sembla els ha fet poc profit: Voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi? Davant d’aquesta obsessió per fer servir la força, el poder i encara més el poder sobrenatural, el miracle que no vol construir, sinó anorrear, Jesús es gira i renya els seus i segueixen fent camí. No pot ser d’una altra manera: Jesús ha de superar la primera temptació en aquest camí de despreniment que ha optat de fer. És el primer obstacle: destrueixo l’enemic o el deixo viure? Em deixo portar d’una fúria visceral o assumeixo el que significa estimar? Però tindria sentit fer camí vers Jerusalem per oferir la vida per molts si Jesús comencés destruint els que no pensen com Ell?

Els cristians comencem la vida acompanyats. El nostre itinerari, que comença amb el Baptisme, ve  marcat per aquest nou naixement per l’aigua i l’Esperit i que és nou començament, com un nou mapa dibuixat davant nostre on la fita és la comunió ja encetada amb Déu a on arribarem passant per mil viaranys. Però en el camí hi hauran obstacles de tota mena. Reconforta saber que Aquell que ens acompanya, Jesús, també ha fet aquest camí per nosaltres. Santa Teresa de l’Infant Jesús, que avui celebrem, féu també la seva opció, el seu itinerari, el seu camí. Ja molt jove tastà els obstacles en aquest camí, no sols els derivats de la seva personalitat, potser un xic infantil al començament, sinó també la malaltia i fins i tot la nit fosca de la fe que la féu exclamar una volta: Déu sap molt bé que, si bé sense l’alegria de la fe, procuro almenys fer les seves obres. En els obstacles, Jesús esdevé EL FULL DE RUTA, més, EL CAMÍ segur per on anar, fins i tot a les fosques.

Avui, però, en el nostre itinerari hi trobem un lloc de repòs, un lloc on agafar forces per tirar endavant: és Jesús que se’ns dóna un cop més en l’Eucaristia, també ho fa decididament per donar-nos la seva vida que mai no mor.